diumenge, 24 de juliol de 2016

Hospice de France. Port de Benasque. Llacs de la Bauma del port. Port de la Picada.


De bon matí sortim de l’Hospice de France, aprofitant la fresqueta i la treva que ens dóna el sol abans no ens agafi de ple. El camí puja en ziga-zaga, sinuós , preciós, plàcid...

Després de deixar enrere la bonica pendent folrada d’herba i d’aigua juganera, al cap de més o menys una hora, arribem dalt de tot. Al davant s’insinuen les roques frontereres i al mig, entre elles i nosaltres, es despleguen els tres llacs de la Bauma del port.

Tenint en compte d’on venim, la veritat és que la primera impressió no és especialment grata, però serveix per esmorzar, descansar i refrescar-nos una mica, perquè ara el sol ja apreta.

Reprenem el camí del port de Benasque a la vora dels llacs. A mida que avancem, la vista millora, els estanys prenen forma, el blau de l’aigua s’intensifica i la sensació de ser a tocar de cel, cada cop és més gran. Em fa pensar que també a la vida tot sovint ens trobem amb situacions insípides o poc agraïdes i que solament la distància i la perspectiva del temps ens permeten contemplar-les com a belles.

De lluny i a priori, el camí que s’enfila cap el port em fa una mica de por perquè sóc poruga de mena i perquè em sembla que serà un caminet molt estret al costat d’un precipici, però estic del tot equivocada perquè no és res del que em semblava.... I torno a pensar en situacions de la vida que fan por de lluny, abans “d’arribar-hi” , comprovant després d’haver-hi passat, que ha estat molt més fàcil del que imaginàvem.

No per esperada ni per coneguda ( el vam fer per l’altra banda fa uns anys) l’arribada al port que s’obre entre dues roques, és menys espectacular. Al davant nostre el paisatge esclata i se’ns mostra esplèndid i enamorat com una núvia . No podem fer altra cosa que seure, contemplar i meravellar-nos.... Mentre ho fem, les muntanyes riuen , el vent ens eixamora i el cel, d’un blau intens, es complau amb nosaltres. 

A l’esquerra i als peus, una mica a la llunyania, em fa il·lusió veure el pla d’Aiguallüts i el Forau tantes vegades visitat... Al vespre quan miro les fotografies , m’adono de que la que he fet al lloc amb zoom no té cap mena de gràcia, perquè li falta el context, i he acabat esborrant-la... Ha estat l’última lliçó de la muntanya : per a insignificant i mediocre que a un li sembli ser a vegades, no és així quan es té la visió de tot el context del moment i de la història.

Enlloc de tornar per on hem vingut, decidim fer-ho pel port de la Picada. Tal com he dit ,fa uns anys vam pujar-hi des de l’Artiga de Lin, avui però  el baixarem fins l’Hospice de France.

Tot carenant ens dirigim uns 45 minuts cap el coll , que assolim després d’una petita tartera. Una miqueta més avall, a la cruïlla on es separen els camins que van a l’Artiga de Lin i a França, tot seguint les fletxes vermelloses i els indicatius grocs de camí nro 23,enfilem un petit turó on hi vam dinar l’altra vegada, Aquest cop unes quantes cabres ens impedeixen fer el mateix, de manera que dinem una mica més avall, deixant enrere el massís de la Maladeta que fins els moment ens havia acompanyat.

El sol va de debò i el desnivell de 1200 m. acumulats en poc temps , comencen a plantar cara, però no impedeixen alçar els ulls als cims abruptes, albirar la llunyania de la tarda i fer fotografies arreu, per deixar el dia d’avui ben fixat en la memòria.

Cansats però contents arribem de nou a l’Hospice de France .

Al vespre ens adormim amb el salm : “ el teu esperit que és bo, em dugui per terra plana” 






Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2016



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada