L'encaix de les experiències espirituals dins de les tradicions religioses

es.dreamstime.com
El temps que ens toca viure després de la modernitat, entesa aquesta com la supremacia de la raó i el menysteniment del fet religiós, és un temps peculiar i divers. Hi ha qui el valora positivament dient que es tracta de la religió, que com que no pot morir perquè li és inherent a la persona, doncs que ressorgeix, reapareix , es reformula etc amb cares noves ( pervivència del sagrat ) Però hi ha també qui pensa que es tracta dels últims senyals llastimosos de vida que li queden ( decadència del sagrat ).

El que està clar és que vivim en una mena de “ Disneylàndia espiritual”, tal com diu F. Savater. De la mateixa manera que la informació a la qual avui tenim abast és gran i diversa, també ho és (prescindint de la qualitat) l’oferta en el mercat religiós. Però en els dos casos la qüestió de fons, tal com diu J.A. Marina, no és que estiguem en l’era de les informacions ( “ofertes religioses “), sinó en l’era de l’avaluació de les informacions ( “ avaluació de les ofertes religioses”).

Venim d’un temps llarg on vivíem embolcallats amb una capa d’abric protectora i càlida, però la societat, després de perdre aquesta capa protectora, se sent dolorosament despullada. Per a poder entendre el que ens ha passat és del tot necessari saber distingir entre fe i l’expressió de la fe . La fe és atemporal, l’expressió de la fe és temporal[1]

Vivim un canvi d’època que es ve anunciant a poc a poc. És un temps angoixant i decisiu, igual que ho va ser el pas de l’imperi de Roma al feudalisme o de l’Edat Mitjana al capitalisme. El segle XX es va tancar anunciant el final de moltes coses , però a la ruptura se li afegeix la por generalitzada , a causa de posar-ho tot dins del mateix sac [2]. En aquest punt trobo del tot interessant la distinció que fa Jordi Coromines entre tolerància i especificitat : l’universalisme religiós indiferenciat, segons el qual totes les religions són camins que menen a Déu, malgrat que en nom de la tolerància resulti bastant ben vist, en realitat és del tot insatisfactori perquè no ens dóna criteris de discriminació entre les diferents experiències religatives. És del tot cert que podem parlar d’un universalisme religiós ètic, però la veritat és que entre cadascuna de les formes religioses que avui tenim a l’abast, hi ha també diferències insalvables que no podem passar per alt. Adonar-se d’això és acomplir el deure que tenim, en tant que persones, de buscar la veritat allà on sigui, és fer “l’avaluació” pertinent que diu J.A. Marina... i pel que ens toca com a cristians, cal dir que la nostra identitat rau en Crist mort a la creu i ressuscitat, i això no és pas un additiu accidental-occidental, és l’essència mateixa del cristianisme. El problema doncs és que tenim molta informació, però sovint esbiaixada i superficial.

L’enquesta europea religió i valors diu que els creient nominals es van quedant com una categoria residual ...en termes cristians i també universals , en principi això no hauria de ser problema. “ La resta “ és una realitat que creua tota l’Escriptura. No podem oblidar que Jesús mateix ens diu que som la sal del món... seria inimaginable un món que fos tot ell sal... a qui salaria ? a qui donaria gust ? a qui aportaria sentit ??

Tenint en compte també que sovint la història dels moviments religiosos respon a un dinamisme pendular que oscil·la entre els aspectes més vivencials i els processos més estructuradors, doncs penso que està sent de gran utilitat tot aquest procés de purificació ( i que no d’agonia ) de la religió i que no cal que sigui neutre tota religió que pretengui ser universal, sinó que pot deixar-se complementar per altres formes religioses.

Primer , perquè permet desempallegar-nos de les coses que no són identitàries i que els temps actuals demanen reformular o deixar de banda.

Segon , perquè obliga a replantejar la veritat i l’autenticitat de la vida religiosa dels creients : el ateísmo, considerado en su total integridad, no es un fenómeno originario, sino un fenómeno derivado de varias causas, entre las que se debe contar también la reacción crítica contra las religiones, y, ciertamente en algunas zonas del mundo, sobre todo contra la religión cristiana. Por lo cual, en esta génesis del ateísmo pueden tener parte no pequeña los propios creyentes, en cuanto que, con el descuido de la educación religiosa, o con la exposición inadecuada de la doctrina, o incluso con los defectos de su vida religiosa, moral y social, han velado más bien que revelado el genuino rostro de Dios y de la religión[4].

Tercer , perquè permet integrar en les tradicions religioses existents, molts elements utilíssims de cara a la seva expressió, metodologia, estructura etc

I Quart, pel que fa al cristianisme, perquè es deber permanente de la Iglesia escrutar a fondo los signos de la época e interpretarlos a la luz del Evangelio, de forma que, acomodándose a cada generación, pueda la Iglesia responder a los perennes interrogantes de la humanidad sobre el sentido de la vida presente y de la vida futura y sobre la mutua relación de ambas. Es necesario por ello conocer y comprender el mundo en que vivimos, sus esperanzas, sus aspiraciones y el sesgo dramático que con frecuencia le caracteriza[5].

Glòria Vendrell i Balaguer


[1] HANS URS VON BALTHASAR, Qui és un cristià? Pòrtic 2009. Clàssics cristians del s XX

[2] GARCÍA ROCA, JOAQUIN Apocalíptica y crisis global. Selecciones de Teología nro 214 

[3] COROMINAS, JORDI, Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial ( article ) 

[4] Constitució Pastoral Gaudium et Spes. Concili Vaticà II 

[5] Constitució Pastoral Gaudium et Spes. Concili Vaticà II

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa