Palminora i Palminoreta

La geganta Palminora era al mig de la plaça escoltant  les gralles i el repic dels tambors,  impàvida, impertèrrita, com si res, amb aquella cara de somriure forçat i  immòbil.

La multitud i la xerinola l’ajudaven una mica a gronxar-se , tota pesada ella, en balancejos maldestres i intermitents :... turururú... turururú... tururururu ... tururururu

Els més petits s’embadalien en veure-la, els més grans dansaven al seu voltant i picaven de mans al so de la música que any rere any, per més anys que passessin, sempre era la mateixa.

La geganta Palminora era la més gran de les gegantes de la comarca i n’era l’orgull de tota la gent del poble. No solament sortia per la Festa Major, sinó que també anava a les festes dels altres pobles acompanyada de tots els que tant l’estimaven i que la aclamaven sense parar: Palminoooora!! ...  Palminooooooora!!!!.....  Palminooooooooooooooraaaa!!!!!!.... turururú... turururú... tururururu ... tururururu

S’havia acostumat a viure sempre entre sorolls , música de gralles i repics de tambors , de tal manera que quan es feia de nit i la calma tot ho arrecerava, la Palminora es convertia en ningú, en un enorme ninot vestit de senyora amb barret de llaços i colors, però com si fos morta, sense ànima....

Una nit d’aquestes de Festa Major, quan la Palminora restava inerta dins un magatzem de caixes, cadires  i serpentines, vet aquí que es va despertar per un sorollet que semblava d’algú que somicava....

Per més que va intentar desplaçar-se per l’estança, les cames no li responien. Ho va intentar un cop i un altre, sense parar, però va ser en va. Solament va aconseguir desplomar-se sobre el terra brut del magatzem , en un  trencadís de caixes de begudes i un escampall de serpentines, gots i plats de paper....

Un cop al terra es va adonar de qui havia algú sota les seves faldilles. Era la Palminoreta, una noieta esfilagarsada  d’ulls plorosos ,  que li va dir que plorava perquè tenia por de sortir de sota de les seves faldilles, que feia tant de temps que hi vivia allà, que ja no sabia ser ningú ni fer altra cosa que fer bellugar i dansar la  geganta.

La Palminora i la Palminoreta van guardar sempre el seu secret.

L’any següent per la Festa Major, les dues eren al mig de la plaça escoltant  les gralles i el repic dels tambors : la Palminora impàvida, impertèrrita, com si res, amb aquella cara de somriure forçat i  immòbil... i la Palminoreta sota les faldilles de la geganta, fent-la bellugar,  dansa que dansa , turururú... turururú... tururururu ... tururururu

Glòria Vendrell i Balaguer

Setembre del 2012