La nit de Sant Joan


Una nit de Sant Joan, quan la Mariona era molt petita, mentre els seus pares menjaven coca i bevien cava amb els amics, ella que era mig adormida sobre una gandula de la terrassa, va obrir els ulls de poma que tenia i va veure brillar en el cel una estrella. 

Com que l’estrella feia pampallugues de llum, la Mariona va pensar que li volia dir alguna cosa...es va desempallegar de la manteta que la tapava i es va alçar apressada per respondre-li.

Primer li va somriure, després la va saludar amb la ma, després li va parlar fluixet i finalment la va cridar amb totes les forces, però l’estrella impàvida al cel , no parava de fer altra cosa que pampallugues i la Mariona estava cada cop més enrabiada perquè no la podia comprendre.

- Si pogués pujar fins el cel amb un d’aquests coets que s’enlairen !...- va pensar la petitona....

Dit i fet ! d’un salt i sense pensar-ho dues vegades, la Mariona es va agafar ben fort a un d’aquells coets de cartró que havia a la terrassa, el més gros i el més lluent !... i vinga amuntttttttt !!!!!...... ningú se’n va adonar. 

Al cap d’un no res la Mariona no en tenia prou amb els seus dos ulls de poma ben oberts !!...Si n’hagués tingut quatre d’ulls, tampoc n’hagués tingut prou... havia tantes coses per veure !... amb un somriure de galta a galta, s’embadalia contemplant l’espectacle de colors en que s’havia convertit el cel aquella nit de Sant Joan.... Quan el seu coet va fer figa i començava a davallar, es va adonar de que si saltava de coet en coet, que la màgia continuava en un espetec de llums , de formes variades i de colors llampants...

Així que entre pims pams i pums, serpentines daurades, llambrejos i espurnes voladores, a poc a poc es va anar enfilant enlaire enlaire... fins gairebé ser a tocar de l’estrella que l’havia mirat des del cel.

Va passar que quan va ser a dalt, en va veure tantes d’estrelles fent pampallugues, i a quina més bonica! que no va saber quina de totes era la seva... Va decidir doncs que cada nit de Sant Joan, quan ningú la veiés, que s’enfilaria cel amunt amb un coet per trobar la seva estrella....

Vet aquí que de sobte el cel es va fer fosc i tremolós... i la Mariona va començar a caure i a caure...va tancar els ulls espantada... però no va passar res, ni cop, ni patacada , res de res...

Quan va tornar a obrir els seus ulls de poma, la seva mare la besava a la galta...

-despertat Mariona ! que t’has quedat ben adormida mentre sopàvem 

Quan va ser al llit, tapadeta entre els llençols , va mirar per la finestra i va veure de nou una estrella que brillava.

I una formiga i un escarabat, aquest conte ja s'ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer
Juny del 2013

Comentaris

  1. molt bonic, mama! quins contes q escrius aixx..

    ResponElimina
  2. Encisador Gloria!! Quata magia amagada e els teus escrits.Son dolcos poemes
    GRACIES PER COMPARTIR-LOS

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa