El tresor de la Litúrgia

Vivim inserits en el temps. El temps ens marca el dia i la història. Però aquest pot ser un temps maleït, un temps que cal “matar” perquè ens recorda irremeiablement que som caducs, o bé un temps ple, un temps sense temps, un temps d’esperança certa. 

Això és el que he après a còpia de tantes litúrgies viscudes. Potser haurà qui pensi que la “litúrgia” és una pèrdua de temps, que el que compta és la vida de cada dia , com guanyar-se les garrofes, com sobreviure enmig de tant dolor, com fer mans i mànigues per situar-nos en el món, per ajudar els altres, per relacionar-nos etc. Però justament el que he après i vaig aprenent a poc a poc, és que és gràcies a la litúrgia que tot aquest reguitzell de coses es fa possible!

La litúrgia crea un espai on el temps nostre i el de Déu es fa una sola cosa. A diferència d’altres litúrgies, és el nostre temps el que participa de l’eternitat de Déu, i no a l’inrevés, és Déu el que s’introdueix en el nostre espai i no a l’inrevés..., és el logos, és el Déu fet carn pel qual podem tenir l’experiència del descans...tal com vaig llegir fa molt de temps en un dels llibres de mn. Ballarín , “adormir-se en el clot de les mans de Déu, fent-nos bressol”...

La litúrgia pertany al món del misteri, d’allò simbòlic , però això no significa que sigui irracional, sinó que pertany a una altra categoria, està tota plena de veritat, de sentit i de significat... 

La litúrgia és in actum (realitzada) l’esdeveniment que celebrem, no és una història que contemplo, sinó una història en la qual hi entro.

La litúrgia és dabar (paraula) però també ruaj (esperit) és gest i és expressió, és signe i és significat, és història passada, present , però també la que està per venir.

La litúrgia és bellesa.

Però de totes les litúrgies, no n’hi ha cap de més bella que la litúrgia de la Pasqua. El sepulcre buit és una afirmació evangèlica que em toca molt profundament. La mort ha estat vençuda, el dolor, el mal i la injustícia no tenen l’última paraula, ni de la meva vida, ni de la dels que jo estimo, ni la de les víctimes innocents del món ni la de la història de la humanitat.

I el millor de tot és que aquest matí de sol de diumenge de pèsaj, continuen ressonant dins meu les paraules del profeta Isaïes proclamades a la litúrgia de la vigília pasqual: (...) Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals,  el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau.  T’ho dic jo, el Senyor, el qui t’estima (...)

Em confesso sense complexes, molt i molt afortunada de poder afirmar que és un tresor la litúrgia, un preuat tresor que acompanya la meva vida . La fa més planera i senzilla i li dóna alenades gegantines d’esperança.

Glòria Vendrell i Balaguer

Pasqua del 2017