L'estrella de mar que no trobava el seu lloc


No recordava com hi havia anat a parar al lloc on feia tant de temps que hi vivia, a més de 6000 m de profunditat.

Com que era molt avorrit viure allà amb tota aquella aigua fosca a sobre, perquè mai no hi arribava la llum i com que sempre estava sola, tret d’alguna medusa despistada que de tant en tant arrossegava el corrent , ja feia temps que havia decidit deixar el seu petit forat a la roca marina per trobar altres estrelles de mar. Havia sentit a dir que algunes d’elles vivien en el seu mateix mar a 1000 m. de profunditat, alimentant-se de plancton en esculls de coral..

Però des que aquestes li havien dit que potser el mar no era el seu lloc, que la pobreta estrella no sabia on anar...

-sóc una estrella de mar... per tant el meu lloc és el mar- es repetia una i una altra vegada, la petita estrella .

El dofí gris i la gran balena li van dir el mateix... ho va preguntar a la tonyina i al musclu i amb cara perplexa no van saber que respondre... així que una mica trista però decidida a trobar el seu lloc, va marxar del mar...

Després de dies de voltar pel món va arribar a la muntanya i per no cansar-se caminant, va fer servir les cinc potes en precisos torns de 10 minuts cadascuna .... no estava gens acostumada a vagar entre terra, herbotes i pedres !

De nit es va adormir sobre la closca d’un cargol . Va estar bé perquè s’assemblava a les petxines...



Quan es va despertar, el cargol havia tret les banyes de dins de la closca i mirava l’estrella de mar amb cara d’extranyesa

- Que fa una estrella de mar a la muntanya ??

- Estic buscant el meu lloc

-Doncs aquí segur que no !

-Doncs on és el meu lloc ? ja fa dies que viatjo . He anat als pobles, a les ciutats, a les coves, a la neu... aiiiii i tothom em diu el mateixxxxx.....

L’estrella de mar es va posar a plorar desconsolada

-no ploris estrelleta.... mmhhh... pensant-ho bé potser l’escorpí groc del desert que és molt savi, et podrà ajudar

- i com s’hi va al desert ?

-...mmmhhhh..... he sentit a dir que seguint el rastre del sol durant molts dies, que s’hi arriba

Com que l’estrella de mar era tossuda com una mula , no va desistir del seu objectiu i va emprendre el camí de nou seguint el rastre del sol, tal com li havia indicat el cargol de la muntanya.

El desert li va recordar el fons del mar on ella vivia perquè gairebé no hi havia ningú, perquè era gran i silenciós i perquè el murmuri del vent amb la sorra era molt semblant al murmuri llunyà de les ones quan la mar estava en calma...

L’escalfor del sol a poc a poc va anar obligant l’estrella de mar a refrescar-se amb les reserves d’aigua que guardava sota la pell, però va arribar el dia en que es va esgotar l’última reserva...

Havia recorregut el desert de cap a cap i no havia trobat cap indici de l’escorpí groc , ni tan sols ningú a qui preguntar. 

De manera que extenuada i sense forces es va estirar al terra amb les cinc potes ben obertes, disposada a morir... però el que més ràbia li feia no era morir, sinó fer-ho sense haver sabut quin era el seu lloc en el món ... i va ser llavors, ben endinsada la nit , que li va semblar que se li acostava algú... era l’escorpí groc.



Quan va ser a prop d’ella , de seguida es va adonar de que era tan vellet i tan pansit, que fins i tot els ulls i les orelles se li havien tancat per sempre ...no podia ni escoltar-la ni veure-la !... quin espant !!! el viatge no havia servit per a res !!!!

En aquell just moment, una llampada de llum va creuar el cel. Era la nit dels estels però la estrella de mar no ho sabia. L’estrella fugaç del cel va omplir de llum el desert i també els petits ulls de la nostra estrelleta de mar que jeia al terra...

Centenars d’estrelles com ella eren dalt del cel. Allà dalt brillaven i parpellejaven com mai no havia vist fer-ho a ningú. Ara ja ho entenia !!!! Algun dia deuria caure del cel dins del mar i l’aigua li va ofegar la llum per sempre... Per fi havia trobat el seu lloc !!!!



L’estrella de mar es va aixecar del terra , va reprendre les forces i no va fer altra cosa tota la seva vida que buscar contenta la manera de tornar al lloc d’on no havia d’haver caigut mai.

... Si algun dia aneu pel desert o la muntanya , per un poble o una ciutat, i veieu una estrella de mar que camina i camina, no us estranyeu i deixeu-la passar que ella ja sap on va.

I una formiga i un escarabat, aquest conte ja s’ha acabat !

Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2014

Comentaris

  1. Anònim16 de desembre del 2014, a les 14:34

    Oh, que maco! M'ha agradat molt i m'ha fet pensar... Gràcies!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

Imatge
Havia una vegada una bola , posada en un arbre de Nadal , al bell mig de la plaça de la ciutat. La boleta era menuda i daurada i l’arbre era moooollltttt graaaannnnn..... La boleta estava posada al capdavall de l’arbre, i com que aquest, tenia tantes branques i tantes altres boles i guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per més que s’esforçava, no podia veure l’estrella lluminosa ,que li havien dit que estava dalt de tot de l’arbre, just a la punxa... - Aixx..... si la pogués veure només una miqueta- sospirava la boleta-  Però per més que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era : es donava impuls, tot contant fins a tres, amb totes les seves forces, però com que no tenia cames per saltar, no hi havia res a fer... A vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia, arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa. - Com en deu de ser de bonica, si fa aquesta llum!!!! Tota la gent
Més informació

La cicatriu d'en Roc

Imatge
En Roc era un home que no feia honor al seu nom, ja que era de mena feble i poca cosa. Feia molt de temps que vivia sol sense problema (“millor sol que mal acompanyat”, deia sovint) llevat de quan se li esgavellava alguna cosa i de quan es trobava malament, que llavors tot eren nervis i complicacions.  Quan era encara jove , un vespre al tornar a casa, un xicotet no gaire més gran que ell, l’havia acorralat, amenaçat amb unes tisores i robat la cartera amb els pocs diners que hi duia. Primer s’hi va resistir una mica, però després a la vista del metall punxegut, no va tenir esma per a res més. No va dir res a casa. Durant molt de temps no va dir res a ningú. Va ser mesos més tard, quan davant la insistència d’amics i companys per sortir a fer unes copes, es va veure obligat a confessar que tenia por de sortir a causa del succés ocorregut. I sí que és veritat que allò el va alleujar una mica, però no va ser suficient.  Al Roc li passava una cosa ben curiosa : a l’alç
Més informació

Portsmouth natura

Imatge
Enveja d'ocells que volen que toquen terra quan volen que passen de puntetes sense gairebé mullar-se, lliscant el llac quan volen Enveja de parcs que no tanquen, que es desfan en colors estacionals, que acceleren la desídia i apaivaguen les urgències Enveja d'aigua plàcida i d'espai que s'obre en catifes verdes Enveja Glòria Vendrell i Balaguer Maig 2019
Més informació

Tolerancia i especificitat

Imatge
http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i
Més informació

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Imatge
Al LLOC on es diu que la Mare de Déu es va aparèixer a un pastor, el s. XII es va construir una ermita amb una talla romànica de fusta de la mateixa època.  En l'actualitat no hi ha ni la primitiva ermita ni la primera talla romànica. L'edifici actual és el resultat del pas dels anys, avui convertit en santuari-monestir- casa d'acollida, emparat per dues monges jerònimes que han optat per la vida contemplativa i pel silenci. La imatge venerada en el seu interior és una còpia de l'original romànica, que es troba a l'església parroquial de Seró. De manera que solament queda EL LLOC. La tradició popular sempre ha relacionat els LLOCS amb l'espiritualitat que els identifica. Fa pensar... Es tracta del "TOPOS" grec, que no és un espai solament, sinó un espai prenyat de significació. ELS LLOCS són inamovibles, són testimonis eloqüents i són vida  arraulida i preservada dels d'estralls de l'oblit. Però "TOPOS" també és l'espai vital que
Més informació

Un conte d'hivern

Imatge
       Una tarda molt freda d’hivern, el cel es va començar a omplir de núvols grisosos, carregats de pluja i de neu. I la neu va començar a caure, primer poc a poc, però després molt de pressa, i tot el bosc es va quedar de color blanc com la llet. E n el bosc hi havia una casa, on vivia L’Aleix i el seu germanet petit  , amb els seus pares. E l germanet petit dormia plàcidament i no s’adonava de res. E n canvi L’Aleix, mirava encisat per la finestra, mentre nevava i nevava.... La mare de l’Aleix , que havia de sortir a comprar algunes coses, li va dir al seu fill que no es bellugués de casa , que a fora feia molt de fred, i que a més més, havia de cuidar del seu germà petit, mentre dormia, no fos cas que es despertés i plorés per trobar-se tot sol.   -d’acord mama..... va  remugar l’Aleix Però l’Aleix, que era una mica trapella, tan bon punt va marxar la seva mare, va sortir per les escales del darrera de la casa,
Més informació

Valle de Bujaruelo

Imatge
Avui ha estat un dia fantàstic, un dia top. Ser feliç i ser-ho molt, és quelcom bastant aproximat a dies com avui. Coneixia la vall solament d’oïdes però mai hi havia entrat. Imagino que com que és la paral.lela a la vall d’0rdesa, entre les dues, hom prefereix la reconeguda com a parc nacional... Què voleu que us digui? comparar indrets del Pirineu em costa perquè tot ell m’agrada, en sóc una fan, però el trosset de Bujaruelo que hem fet avui m’ha enamorat. Ja de camí, a Linás de Broto hem trobat l’Església de sant Miguel, que tant per la seva bellesa arquitectònica com per l’arrelament en el magnífic entorn que l’esguarda, ha resultat ser la primera de les sorpreses d’avui. Hem començat a caminar a sant Nicolàs de Bujaruelo, avui dia refugi i càmping, però en el seu origen hospital de l’ordre dels hospitalaris. Encara queden les despulles de l’església i de l’hospital i dempeus el preciossíssim pont romànic. El lloc és una “Reserva de la Biosfera” (Ordesa-Viñamala) ,
Més informació

NENS

Imatge
Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he après a ballar al compà
Més informació

?????

Imatge
Què mires? de què t'estranyes? .... no havies vist mai un pop en un test oi?  ja sé, ja sé que els pops viuen al mar, amagats entre les roques, que són recelosos i tímids, i que surten a caçar per les nits , però com que tinc tres cors i un cervell petit  en cadascuna de les meves vuit  potes connectat a un cervell principal, doncs he decidit fer servir tot el potencial que se m'ha donat ,de cara al que fa tant de temps que desitjo saber : com es viu fora del mar ? ... Saps? estic content perquè he après moltes coses : amb les meves ventoses xuclo l'aigua del test, com que la planta i jo ens hem fet amics, a ella no li importa gens ni mica cedir-me-la, com que sóc invertebrat necessito el test perquè em sostingui, com que sóc carnívor, alimentar-me solament amb els nutrients de l'aigua, la veritat és que em resulta una mica complicat... Però el millor de tot ha estat el sol . Des del mar la seva visió és esmorteïda, els rajos de llum han de salvar molts obstac
Més informació

El país que no tenia princesa

Imatge
Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara
Més informació