L'última pàgina del conte

Deixa'm que t'expliqui un conte :

Havia una vegada un nen que es deia Pau i que des de que va néixer que tenia els ullets de poma, sempre oberts per mirar el món ; i com que el món era tan gran , no gosava ni dormir perquè tot temps era d’or per veure i descobrir coses.

Li va costar una mica parlar. Estava tan admirat de tot el que anava descobrint cada dia, tan abocat cap a fora,  que li semblava una pèrdua de temps aprendre a fer sons que en principi no trobava necessaris per a res.

Però va arribar el dia en que el cos li quedava petit per expressar-se i ja no en va tenir prou amb els seus ullets de poma sempre oberts. Va ser llavors quan li van venir a la boca, gairebé de cop, una muntanya de sons i de mitges paraules, que en poc temps es van anar ordenant i aclarint... i  va ser tota una descoberta perquè totes elles es van convertir en les seves millors aliades per conèixer encara més i més món.

Amb dos anyets i escaig es pensava que coneixia el món sencer, que el podia dominar, que tot era seu, que tot li pertanyia... de fet s’ho havia guanyat a pols !

Però havia una cosa que el nen Pau no sabia. No la podia saber perquè era a l’última pàgina del conte. No la coneixia perquè encara no havia nascut : tenia la “g” de germaneta i la “M” de Maria....

Glòria Vendrell i Balaguer

Juliol del 2014