Com la molsa
Petita i vulnerable
però arrecerada a l'ombra de la pedra
que li dóna la força que a ella li manca.
Fora de temps ,a l’abric d’intempèries i gelades,
però arrelada en la pedra , que tot i que muda, l’abraça.
Temorosa de perdre el poc verd que li resta,
però de totes les pedres que l’envolten,
la seva no li roba el color, com fan altres...
Insignificant i poruga, esquifida i vergonyosa,
però sobre la pedra, bonica i dolça, coratjosa i amable.
Feia molt de temps que somiava ser altra cosa més que molsa,
però ha decidit quedar-se per sempre amb la seva pedra de l’ànima .
Glòria Vendrell i Balaguer
gener del 2013
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada