A la vora del Llobregat quan baixa

El meu poble no era així quan jo hi vaig arribar de petita.
 El riu encara era un riu, però ho va deixar de ser.
 De manera que m'ha agradat molt fer una passejada a la seva vora, 
a l'hora que la calor s'enlaira amb la tarda.
raconets d'aigua petita , d'aigua fosca i allargada ...



La vegetació deixa entreveure, saluda, mira i amaga...




 No hi ha pressa. És estiu, el dia és llarg i el camí sempre dóna confiança.

sempre hi ha coses curioses i boniques ,per mirar, per aturar-se, per observar... 
a prop o lluny, tant se val!


Tot torna sempre al seu lloc i jo torno a casa : 
el carrilet, les punxes del psiquiàtric, sant Baldiri ,el Castell i la calzada...



Glòria Vendrell i Balaguer
juny del 2012

Comentaris

  1. Glori q bonito me trae muuucha nostalgia sabiamos ir con Nestor y Facu q ellos corrian en ese camino tan tranquilito y tan lindo...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa