dijous, 12 de juliol de 2012

La Pobla de Lillet

Als peus de la serra del Catllaràs, la Pobla de Lillet ens ha ensenyat  part del que ens pot ensenyar. El tot està en l'ull que mira, en l'oïda que sent  i en l'esguard que contempla.
Els pobladors d’aquestes contrades vivien en llocs disseminats de població, pel voltant del castell de la vila ( també anomenat castell de Lillet) el qual es trobava en una roca molt propera al castell de Lillet. La carta de poblament del 1297 va establir les bases d’una població cohesionada, més eficaç, en cas d’atacs. La carta donava certs privilegis a aquells que anessin a viure a un turonet anomenat el Pujol, a l’aiguabarreig dels rius Llobregat,Arija i Regatell, indret on va començar a créixer la Pobla de Lillet.

Les fonts són nombroses:  la font de Sant Roc, la font grossa, la font Xica, la d'en Güell, la del pairot, la del verger,  la de cal Tico etc... És un plaer petit, però un plaer, trobar-les i sentir-les rajar, tastar-les i mullar-se, especialment quan l'estiu es fica dins els  plecs de la pell.
Església de Santa Maria de Lillet:
A conseqüència del desenvolupament del municipi del segle XVI i degut a la incomoditat que suposava haver de desplaçar-se a l’església del monestir a orar, es substituí la primitiva capella de Sant Antoni Abad, per l’església de Santa Maria, més gran i més espaiosa i acabada de construir l’any 1784. Es tracta doncs d’una església barroca, d’una sola nau, amb volta de canó i quatre capelles laterals per banda. A l’altar major s’hi troba l’escultura de l’Assumpció de Maria, de Frederic Marés i presidint l’altar, la imatge de Crist Majestat que antigament es trobava al monestir. Es tracta d’una imatge tallada i policromada.



















El castell:
Els Mataplana van quedar tan meravellats d’aquesta vall, que van establir el seu lloc de residència en un castell, emplaçat al costat de l’església actual, però que originàriament era la capella de Sant Antoni, feta construir per la Baronesa de  Mataplana, per ús de la seva família. Per la part de ponent es tancava amb unes grosses muralles i la seva entrada era pel portal de sant Antoni (encara visible )
No sé com deuria ser el castell ens temps dels Mataplana, però a mi m'ha semblat preciós aquest balcó amb flors vermelles, al bell mig de la pedra i del vidre de mirall.

El pont antic:
És el pont més antic dels que actualment atrevessen el Llobregat. Tot i que és del s.XIV, la seva última restauració és del 1984.
És massís i majestàtic, com el Pedraforca que s'albira des de dalt de tot, on tanca l'arc per banda i banda. 






Hi ha de tot, petit, però de tot : mercat i flors, carrers que s’enfilen, cinema, riu i fins i tot un càlid racó dins el Murcarols.

Com que és terra de bolets, a les afores hem trobat més coses: el monestir de Santa Maria, l'esglesiola de Sant Miquel i el castell de la roca . No són bolets, però alegra trobar-ho com si ho fossin .
La rodonesa de Sant Miquel està en consonància amb la petitesa bonica del Berguedà  que ens envolta. I no podien ser menys les runes del castell a l’abric de la roca, que al pas del temps s’ha tornat ventosa i esquerpa.
El monestir de Santa Maria ha sofert un procés de degradació molt intens, però guarda les empremtes del pre romànic a l'àbsis petit , del romànic llombard a la nau central, del gòtic al creuer nord i a la porta i del clàssic barroc en algunes columnes i capitells de guix. Els claustres sempre són encantadors...
De lluny estant, el monestir sembla plorar temps antics, però qui el visita no enyora la seva antiga bellesa.
Sant Miquel de Lillet ( s.XI-XII):
Única església circular de la comarca del Berguedà, vinculada al monestir veí.

El Castell de Lillet:
Sobre una roca escarpada  en queden dempeus, solament les restes d’una paret,amb una finestra  des d’on es veu “ la Pobla”, la família Pons era la propietària d’aquestes terres i era la que vivia al castell. Abans de l’arribada dels Mataplana, En moments de conflicte, el castell va suposar lloc de refugi per a la gent que vivia fora d’aquestes contrades.

El camí de tornada és de núvols i sol, de vent que gronxa i de muntanyes.

Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2012





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada