La memòria que us dec


Vaig néixer a ciutat, a Barcelona. De fet mai he viscut a Ordal, perquè quan els pares hi van tornar, jo ja no vivia amb ells. Normalment tots estem arrelats a llocs ben diferents, perquè tots som fills de pare i mare, d’avis i besavis que difícilment són del mateix lloc, però malgrat tot això i amb respecte i tendresa per totes les arrels que no menciono, he de dir que no se per quina raó, que en mi han predominat les arrels de pagès. I em passa que no puc anar a Ordal a veure els pares, sense arribar-me a aquest bosc del Penedès que embolcalla tants records guardats en la memòria.


Estimo molt endins , una casa vella i enrunada que en els meus primers anys de vida em va veure arribar moltes vegades. Però no hi vivien solament els meus avis, que eren de cal Llop. També hi vivien els de cal Bitxo, els de ca la Pastora i els de cal Rei.

Els meus records es redueixen a un safareig on jugava a firetes amb una nena mes gran que jo, al calaix de fusta de la taula on es guardava el pa i a l’avi que el llescava, a les oques de l’eixida que em mossegaven el cul quan anava a “la comuna”, a la iaia Roseta que m’alçava en braços i em consolava “ pobreta Glòria, pobreta...” al Pessebre de Nadal col·locat a ma esquerra de l’entrada de la casa, a la meva tieta Antònia vestida de núvia , a la cuina de llenya ... però de totes, la imatge més tendre que tinc, és arribant un dia quan ja era fosc, en braços del papa pel darrere de la casa, les llums de les cases , l’olor de pagès ... encara em sembla sentir la iaia Roseta : “ ha vingut la Glòria!! Ha vingut la Glòria!!!”... ja sé que era molt petita però ho recordo amb una claredat meridiana.

Camí del corral nou
El corral nou
El corral nou
El bosc d'Ordal al capvespre
Bolet de fusta del bosc d'Ordal
El camí del corral nou és i va ser el camí habitual per on anaven i venien del poble a la Casa Llarga. M’explica el papa que per Festa Major, al final del camí, al arribar al poble, s’havien de deixar ( no se on ni com ) les sabates de mudar, perquè no es fessin malbé per les atrotinades del corriol.

Avui continua sent un camí preciós, amanyagat per les farigoles, els romanís, les sajulides i l’espígol... Depenent de l’estació de l’any fa olor de bolet , de molsa, de cep o d’esparreguera...

Cabanya de pagès
Per aquestes contrades és fàcil trobar-se cabanyes de pagès , fetes a base de pedres apilades amb sostre de jardí. Servien per guardar les eines del camp, els cantis d’aigua, per resguardar-se del sol a l’hora del descans... qui sap si per fer un discret àpat i una fugaç migdiada !... abans eren útils, però ara són solament peces de curiositat agrària. El meu avi en tenia una, però en un altre indret. Durant la guerra tota la família va anar prop d’allà, es van amagar dins una cisterna que van buidar a cops de galleda i s’hi van quedar tres dies. Les dues gallines que s’havien emportat van fer patir els avis que temien que els descobrissin amb els seus cloquejos...

Camí del corral nou
Les trinxeres sobre les pedres
Doncs sí, aquest tros de terra va ser escenari de la guerra civil. Es veu que l'era era tota plena de soldats i que quan mataven a algú en recollien la manta.... Diu el papa que dins un calaix, l'avi Josep hi guardava la documentació dels que van anar morint i que ell trobava... ningú sap que se n'ha fet , ni del calaix ni de la documentació ! ...m'explica també que allà on enterraven un mort, que les tomaqueres hi creixien com si res !... " si algú busqués per aquí, au que no en trobarien de despulles dels soldats !" encara repeteix de tant en tant... Els nacionals van entrar per la nacional 340, quan venien de la batalla de l’Ebre. En el mateix camí del corral nou hi ha indicis de l’infortuni : el forat on estava posat el canó, restes de les trinxeres al damunt de les pedres, alguna que altra bala , trossos de granada etc. ( l’Eudald, el meu pare en conserva vàries ). Ell m’explica que passada la guerra, un dia que caminava per les vinyes amb el seu pare ( l’avi Josep) van trobar una bomba que no havia explotat i l’avi li va dir que l’agafés, perquè com que era un nen innocent, si explotava i es moria, doncs que aniria al cel, però que si ho feia ell i es moria , que no sabia si aniria al cel ...Com que era temps de gana i de penúries, podien vendre la bomba i treure’n uns calerons...

La Casa Llarga
Durant la guerra, tant se val si eren nacionals o republicans, els soldats del bàndol que fos, se’ls menjaven el que tenien... A la postguerra van passar molta gana i molta necessitat. Eren sis germans i quan tocava menjar sardina, a qui li tocava la part de la cua, doncs ja sabia que li tocava! ... els Reis els portaven mandarines. Menjaven guixes que encara no sé que és i en temps de bolets, la iaia sortia al bosc a veure quins trobava per poder fer el dinar... el plat estrella , a part de l’escudella de pagès, era la patata amb col i cansalada , alguna cosa semblant al trinxat... encara ara, al papa i a mi ens agrada molt, però ell diu que ningú ho fa com ho feia la iaia... Ah ! i menjaven pollastre per Nadal i Festa Major.
Bassa on rentava la roba la iaia Roseta
No havia aigua a les cases. S’havia d’anar a buscar-la als pous. La iaia Roseta i les altres dones anaven a rentar a la bassa del costat de la Fonteta. Diu el papa que creu que solament es banyaven de cos sencer per la festa Major i ho feien en cubells a l’era.

La vinya que treballava l'avi Josep
La vinya que treballava l'avi Josep
Però la Casa Llarga no era de propietat, sinó del Marquès de Camps, que encara té casa palauet a cal Ravella. I va passar que una pedregada monumental, no solament va fer malbé la collita de raïm d’aquell any, sinó que també va fer malbé la collita de l’any següent, i els pagesos no van tenir més remei que marxar. El seu manteniment consistia en dues terceres parts de les collites i del fruit de les terres que treballaven ( una tercera part era del marquès )... Van marxar a Barcelona. L’avi Josep encara va viure molts anys, però la iaia va morir al cap de poc.

Església Sant Esteve des de la Casa Llarga
Durant la guerra van cremar l’església. El meu avi Josep va amagar la imatge del Sant Crist al darrere de la Casa Llarga. En aquesta església es van casar els meus pares i segurament els meus avis... i fa un any la nostra filla Cristina !

La Fonteta i la Serra al fons
Ermita de Sant Sebastià i cal Rabella
Entre la “Fonteta “ i la carretera hi ha la “ Serra”, on hi va treballar un temps el meu pare i la qual encara funciona avui en dia. Molt a prop hi ha l’ermita de Sant Sebastià i les cases fins on fa ben poc, encara hi feien vi i on sempre hi ha viscut gent del poble, però tot és del Marquès encara...

Les eixides de la Casa Llarga
El que queda de cal Llop
Les habitacions de l'Eudald i del Joaquim
La casa Llarga avui
L'era de la casa Llarga
Avui la Casa Llarga l’ha llogat al Marquès, una gent que la fa servir per guardar animals i per la caça. Està tota enreixada. Es manté dempeus, tret de cal LLop que fa uns anys es va esfondrar en part. A l’estable dels avis, els nous llogaters hi tenien tancat un senglar que es va escapar amb l’enrenou. Un dia que els actuals llogaters eren per allà, em van deixar passar i me’n vaig endur un tros de pedra de la paret de l’escala, una mena de cosa terrosa i vella, de color blau gris... em vaig passejar una mica ( per por de prendre mal ) pel que quedava de casa dels avis i vaig pensar que encara que caigués tota al terra, que a mi no m’ho semblaria mai.

Quan encara quedaven les parets de l’habitació de les noies, es podia veure el forat de la paret que va fer un tret despistat que hagués pogut matar la meva tieta Rosa quan era molt petitona : “ ai que et mato!” deia el meu pare que li duu uns quants anys a la seva germaneta, apuntant-la amb l’escopeta de l’avi, la tieta Antònia posava l’ull en el canó de l’escopeta i deia que no havia bala, però sí que n’hi havia... i l’Eudalet va disparar , i amb l’ensurt, sortosament es va desviar l’escopeta i va sortir el tret per la paret.... bufa !

Queden dempeus, solitàries i ben alzinades , les habitacions on dormien el meu pare i el meu tiet Joaquim. Són com el sentinella que sempre vigila i que sempre m’espera que arribi.

Les eixides són gairebé inexpugnables. Se les ha menjat el temps i les herbes, que atapeïdes de bosc tot ho han omplert fins a vessar.

El pi que va plantar el meu avi Josep
Al costat de la casa hi ha un pi que va plantar el meu avi. S’ha fet gran igual que els records, , igual que tots nosaltres, igual que la nostàlgia...

Camí de les vinyes
Camí de les vinyes i la casa Llarga al fons
Sempre m’agrada anar pel camí del corral nou i tornar per les vinyes. És un d’aquests llocs que de senzills que són, resulten memorables : la vinya, la terra eixuta o mullada, els ramats de tant en tant, les mores, la vista de la plana, el Crestabox, l’avenc d’estels que s’insinua, els pous... i tot dins del marc de l’església de Sant Esteve, l’ermita de Sant Sebastià, la Serra, la Fonteta i de nou la casa Llarga, que cada cop va quedant més petita, fins convertir-se en punt i en terra.

Recordo un dia fa uns quants anys , que el nostre fill Lluís petit  va voler creuar les vinyes amb la bicicleta , però tot era fang perquè havia plogut i com qui no vol, es va trobar enfangat i entrampat : ell i la bicicleta. Vaig córrer a ajudar-lo i com vaig poder el vaig treure d’allà, que em va costar molt... I després vaig pensar en la de vegades que m'haurien ajudat els meus pares per allà, jo tan petitona... sense anar més lluny, recordo un dia baixant pel camí de la casa Llarga a la Fonteta que vam trobar un gos rabiós..." és un gos rabiós"- va dir la mama- " agafa la Glòria"- i el papa em va protegir a coll ,del gos del camí, que ens va mirar però que al final no ens va fer res...

La porta de baix del jardí

Cal Llop subsisteix i la casa Llarga també, en la pedra o en la memòria, abans, ara i també quan ja no en quedi ningú que ho recordi, perquè hi ha coses que perduren i que bateguen de generació en generació, encara que aparentment no ho sembli o que hom no ho pensi.

Glòria Vendrell i Balaguer
Desembre del 2012
Enllaços:









Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

Imatge
Havia una vegada una bola , posada en un arbre de Nadal , al bell mig de la plaça de la ciutat. La boleta era menuda i daurada i l’arbre era moooollltttt graaaannnnn..... La boleta estava posada al capdavall de l’arbre, i com que aquest, tenia tantes branques i tantes altres boles i guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per més que s’esforçava, no podia veure l’estrella lluminosa ,que li havien dit que estava dalt de tot de l’arbre, just a la punxa... - Aixx..... si la pogués veure només una miqueta- sospirava la boleta-  Però per més que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era : es donava impuls, tot contant fins a tres, amb totes les seves forces, però com que no tenia cames per saltar, no hi havia res a fer... A vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia, arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa. - Com en deu de ser de bonica, si fa aquesta llum!!!! Tota la gent
Més informació

La cicatriu d'en Roc

Imatge
En Roc era un home que no feia honor al seu nom, ja que era de mena feble i poca cosa. Feia molt de temps que vivia sol sense problema (“millor sol que mal acompanyat”, deia sovint) llevat de quan se li esgavellava alguna cosa i de quan es trobava malament, que llavors tot eren nervis i complicacions.  Quan era encara jove , un vespre al tornar a casa, un xicotet no gaire més gran que ell, l’havia acorralat, amenaçat amb unes tisores i robat la cartera amb els pocs diners que hi duia. Primer s’hi va resistir una mica, però després a la vista del metall punxegut, no va tenir esma per a res més. No va dir res a casa. Durant molt de temps no va dir res a ningú. Va ser mesos més tard, quan davant la insistència d’amics i companys per sortir a fer unes copes, es va veure obligat a confessar que tenia por de sortir a causa del succés ocorregut. I sí que és veritat que allò el va alleujar una mica, però no va ser suficient.  Al Roc li passava una cosa ben curiosa : a l’alç
Més informació

Portsmouth natura

Imatge
Enveja d'ocells que volen que toquen terra quan volen que passen de puntetes sense gairebé mullar-se, lliscant el llac quan volen Enveja de parcs que no tanquen, que es desfan en colors estacionals, que acceleren la desídia i apaivaguen les urgències Enveja d'aigua plàcida i d'espai que s'obre en catifes verdes Enveja Glòria Vendrell i Balaguer Maig 2019
Més informació

Tolerancia i especificitat

Imatge
http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i
Més informació

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Imatge
Al LLOC on es diu que la Mare de Déu es va aparèixer a un pastor, el s. XII es va construir una ermita amb una talla romànica de fusta de la mateixa època.  En l'actualitat no hi ha ni la primitiva ermita ni la primera talla romànica. L'edifici actual és el resultat del pas dels anys, avui convertit en santuari-monestir- casa d'acollida, emparat per dues monges jerònimes que han optat per la vida contemplativa i pel silenci. La imatge venerada en el seu interior és una còpia de l'original romànica, que es troba a l'església parroquial de Seró. De manera que solament queda EL LLOC. La tradició popular sempre ha relacionat els LLOCS amb l'espiritualitat que els identifica. Fa pensar... Es tracta del "TOPOS" grec, que no és un espai solament, sinó un espai prenyat de significació. ELS LLOCS són inamovibles, són testimonis eloqüents i són vida  arraulida i preservada dels d'estralls de l'oblit. Però "TOPOS" també és l'espai vital que
Més informació

Un conte d'hivern

Imatge
       Una tarda molt freda d’hivern, el cel es va començar a omplir de núvols grisosos, carregats de pluja i de neu. I la neu va començar a caure, primer poc a poc, però després molt de pressa, i tot el bosc es va quedar de color blanc com la llet. E n el bosc hi havia una casa, on vivia L’Aleix i el seu germanet petit  , amb els seus pares. E l germanet petit dormia plàcidament i no s’adonava de res. E n canvi L’Aleix, mirava encisat per la finestra, mentre nevava i nevava.... La mare de l’Aleix , que havia de sortir a comprar algunes coses, li va dir al seu fill que no es bellugués de casa , que a fora feia molt de fred, i que a més més, havia de cuidar del seu germà petit, mentre dormia, no fos cas que es despertés i plorés per trobar-se tot sol.   -d’acord mama..... va  remugar l’Aleix Però l’Aleix, que era una mica trapella, tan bon punt va marxar la seva mare, va sortir per les escales del darrera de la casa,
Més informació

Valle de Bujaruelo

Imatge
Avui ha estat un dia fantàstic, un dia top. Ser feliç i ser-ho molt, és quelcom bastant aproximat a dies com avui. Coneixia la vall solament d’oïdes però mai hi havia entrat. Imagino que com que és la paral.lela a la vall d’0rdesa, entre les dues, hom prefereix la reconeguda com a parc nacional... Què voleu que us digui? comparar indrets del Pirineu em costa perquè tot ell m’agrada, en sóc una fan, però el trosset de Bujaruelo que hem fet avui m’ha enamorat. Ja de camí, a Linás de Broto hem trobat l’Església de sant Miguel, que tant per la seva bellesa arquitectònica com per l’arrelament en el magnífic entorn que l’esguarda, ha resultat ser la primera de les sorpreses d’avui. Hem començat a caminar a sant Nicolàs de Bujaruelo, avui dia refugi i càmping, però en el seu origen hospital de l’ordre dels hospitalaris. Encara queden les despulles de l’església i de l’hospital i dempeus el preciossíssim pont romànic. El lloc és una “Reserva de la Biosfera” (Ordesa-Viñamala) ,
Més informació

NENS

Imatge
Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he après a ballar al compà
Més informació

?????

Imatge
Què mires? de què t'estranyes? .... no havies vist mai un pop en un test oi?  ja sé, ja sé que els pops viuen al mar, amagats entre les roques, que són recelosos i tímids, i que surten a caçar per les nits , però com que tinc tres cors i un cervell petit  en cadascuna de les meves vuit  potes connectat a un cervell principal, doncs he decidit fer servir tot el potencial que se m'ha donat ,de cara al que fa tant de temps que desitjo saber : com es viu fora del mar ? ... Saps? estic content perquè he après moltes coses : amb les meves ventoses xuclo l'aigua del test, com que la planta i jo ens hem fet amics, a ella no li importa gens ni mica cedir-me-la, com que sóc invertebrat necessito el test perquè em sostingui, com que sóc carnívor, alimentar-me solament amb els nutrients de l'aigua, la veritat és que em resulta una mica complicat... Però el millor de tot ha estat el sol . Des del mar la seva visió és esmorteïda, els rajos de llum han de salvar molts obstac
Més informació

El país que no tenia princesa

Imatge
Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara
Més informació