La memòria que us dec


Vaig néixer a ciutat, a Barcelona. De fet mai he viscut a Ordal, perquè quan els pares hi van tornar, jo ja no vivia amb ells. Normalment tots estem arrelats a llocs ben diferents, perquè tots som fills de pare i mare, d’avis i besavis que difícilment són del mateix lloc, però malgrat tot això i amb respecte i tendresa per totes les arrels que no menciono, he de dir que no se per quina raó, que en mi han predominat les arrels de pagès. I em passa que no puc anar a Ordal a veure els pares, sense arribar-me a aquest bosc del Penedès que embolcalla tants records guardats en la memòria.


Estimo molt endins , una casa vella i enrunada que en els meus primers anys de vida em va veure arribar moltes vegades. Però no hi vivien solament els meus avis, que eren de cal Llop. També hi vivien els de cal Bitxo, els de ca la Pastora i els de cal Rei.

Els meus records es redueixen a un safareig on jugava a firetes amb una nena mes gran que jo, al calaix de fusta de la taula on es guardava el pa i a l’avi que el llescava, a les oques de l’eixida que em mossegaven el cul quan anava a “la comuna”, a la iaia Roseta que m’alçava en braços i em consolava “ pobreta Glòria, pobreta...” al Pessebre de Nadal col·locat a ma esquerra de l’entrada de la casa, a la meva tieta Antònia vestida de núvia , a la cuina de llenya ... però de totes, la imatge més tendre que tinc, és arribant un dia quan ja era fosc, en braços del papa pel darrere de la casa, les llums de les cases , l’olor de pagès ... encara em sembla sentir la iaia Roseta : “ ha vingut la Glòria!! Ha vingut la Glòria!!!”... ja sé que era molt petita però ho recordo amb una claredat meridiana.

Camí del corral nou
El corral nou
El corral nou
El bosc d'Ordal al capvespre
Bolet de fusta del bosc d'Ordal
El camí del corral nou és i va ser el camí habitual per on anaven i venien del poble a la Casa Llarga. M’explica el papa que per Festa Major, al final del camí, al arribar al poble, s’havien de deixar ( no se on ni com ) les sabates de mudar, perquè no es fessin malbé per les atrotinades del corriol.

Avui continua sent un camí preciós, amanyagat per les farigoles, els romanís, les sajulides i l’espígol... Depenent de l’estació de l’any fa olor de bolet , de molsa, de cep o d’esparreguera...

Cabanya de pagès
Per aquestes contrades és fàcil trobar-se cabanyes de pagès , fetes a base de pedres apilades amb sostre de jardí. Servien per guardar les eines del camp, els cantis d’aigua, per resguardar-se del sol a l’hora del descans... qui sap si per fer un discret àpat i una fugaç migdiada !... abans eren útils, però ara són solament peces de curiositat agrària. El meu avi en tenia una, però en un altre indret. Durant la guerra tota la família va anar prop d’allà, es van amagar dins una cisterna que van buidar a cops de galleda i s’hi van quedar tres dies. Les dues gallines que s’havien emportat van fer patir els avis que temien que els descobrissin amb els seus cloquejos...

Camí del corral nou
Les trinxeres sobre les pedres
Doncs sí, aquest tros de terra va ser escenari de la guerra civil. Es veu que l'era era tota plena de soldats i que quan mataven a algú en recollien la manta.... Diu el papa que dins un calaix, l'avi Josep hi guardava la documentació dels que van anar morint i que ell trobava... ningú sap que se n'ha fet , ni del calaix ni de la documentació ! ...m'explica també que allà on enterraven un mort, que les tomaqueres hi creixien com si res !... " si algú busqués per aquí, au que no en trobarien de despulles dels soldats !" encara repeteix de tant en tant... Els nacionals van entrar per la nacional 340, quan venien de la batalla de l’Ebre. En el mateix camí del corral nou hi ha indicis de l’infortuni : el forat on estava posat el canó, restes de les trinxeres al damunt de les pedres, alguna que altra bala , trossos de granada etc. ( l’Eudald, el meu pare en conserva vàries ). Ell m’explica que passada la guerra, un dia que caminava per les vinyes amb el seu pare ( l’avi Josep) van trobar una bomba que no havia explotat i l’avi li va dir que l’agafés, perquè com que era un nen innocent, si explotava i es moria, doncs que aniria al cel, però que si ho feia ell i es moria , que no sabia si aniria al cel ...Com que era temps de gana i de penúries, podien vendre la bomba i treure’n uns calerons...

La Casa Llarga
Durant la guerra, tant se val si eren nacionals o republicans, els soldats del bàndol que fos, se’ls menjaven el que tenien... A la postguerra van passar molta gana i molta necessitat. Eren sis germans i quan tocava menjar sardina, a qui li tocava la part de la cua, doncs ja sabia que li tocava! ... els Reis els portaven mandarines. Menjaven guixes que encara no sé que és i en temps de bolets, la iaia sortia al bosc a veure quins trobava per poder fer el dinar... el plat estrella , a part de l’escudella de pagès, era la patata amb col i cansalada , alguna cosa semblant al trinxat... encara ara, al papa i a mi ens agrada molt, però ell diu que ningú ho fa com ho feia la iaia... Ah ! i menjaven pollastre per Nadal i Festa Major.
Bassa on rentava la roba la iaia Roseta
No havia aigua a les cases. S’havia d’anar a buscar-la als pous. La iaia Roseta i les altres dones anaven a rentar a la bassa del costat de la Fonteta. Diu el papa que creu que solament es banyaven de cos sencer per la festa Major i ho feien en cubells a l’era.

La vinya que treballava l'avi Josep
La vinya que treballava l'avi Josep
Però la Casa Llarga no era de propietat, sinó del Marquès de Camps, que encara té casa palauet a cal Ravella. I va passar que una pedregada monumental, no solament va fer malbé la collita de raïm d’aquell any, sinó que també va fer malbé la collita de l’any següent, i els pagesos no van tenir més remei que marxar. El seu manteniment consistia en dues terceres parts de les collites i del fruit de les terres que treballaven ( una tercera part era del marquès )... Van marxar a Barcelona. L’avi Josep encara va viure molts anys, però la iaia va morir al cap de poc.

Església Sant Esteve des de la Casa Llarga
Durant la guerra van cremar l’església. El meu avi Josep va amagar la imatge del Sant Crist al darrere de la Casa Llarga. En aquesta església es van casar els meus pares i segurament els meus avis... i fa un any la nostra filla Cristina !

La Fonteta i la Serra al fons
Ermita de Sant Sebastià i cal Rabella
Entre la “Fonteta “ i la carretera hi ha la “ Serra”, on hi va treballar un temps el meu pare i la qual encara funciona avui en dia. Molt a prop hi ha l’ermita de Sant Sebastià i les cases fins on fa ben poc, encara hi feien vi i on sempre hi ha viscut gent del poble, però tot és del Marquès encara...

Les eixides de la Casa Llarga
El que queda de cal Llop
Les habitacions de l'Eudald i del Joaquim
La casa Llarga avui
L'era de la casa Llarga
Avui la Casa Llarga l’ha llogat al Marquès, una gent que la fa servir per guardar animals i per la caça. Està tota enreixada. Es manté dempeus, tret de cal LLop que fa uns anys es va esfondrar en part. A l’estable dels avis, els nous llogaters hi tenien tancat un senglar que es va escapar amb l’enrenou. Un dia que els actuals llogaters eren per allà, em van deixar passar i me’n vaig endur un tros de pedra de la paret de l’escala, una mena de cosa terrosa i vella, de color blau gris... em vaig passejar una mica ( per por de prendre mal ) pel que quedava de casa dels avis i vaig pensar que encara que caigués tota al terra, que a mi no m’ho semblaria mai.

Quan encara quedaven les parets de l’habitació de les noies, es podia veure el forat de la paret que va fer un tret despistat que hagués pogut matar la meva tieta Rosa quan era molt petitona : “ ai que et mato!” deia el meu pare que li duu uns quants anys a la seva germaneta, apuntant-la amb l’escopeta de l’avi, la tieta Antònia posava l’ull en el canó de l’escopeta i deia que no havia bala, però sí que n’hi havia... i l’Eudalet va disparar , i amb l’ensurt, sortosament es va desviar l’escopeta i va sortir el tret per la paret.... bufa !

Queden dempeus, solitàries i ben alzinades , les habitacions on dormien el meu pare i el meu tiet Joaquim. Són com el sentinella que sempre vigila i que sempre m’espera que arribi.

Les eixides són gairebé inexpugnables. Se les ha menjat el temps i les herbes, que atapeïdes de bosc tot ho han omplert fins a vessar.

El pi que va plantar el meu avi Josep
Al costat de la casa hi ha un pi que va plantar el meu avi. S’ha fet gran igual que els records, , igual que tots nosaltres, igual que la nostàlgia...

Camí de les vinyes
Camí de les vinyes i la casa Llarga al fons
Sempre m’agrada anar pel camí del corral nou i tornar per les vinyes. És un d’aquests llocs que de senzills que són, resulten memorables : la vinya, la terra eixuta o mullada, els ramats de tant en tant, les mores, la vista de la plana, el Crestabox, l’avenc d’estels que s’insinua, els pous... i tot dins del marc de l’església de Sant Esteve, l’ermita de Sant Sebastià, la Serra, la Fonteta i de nou la casa Llarga, que cada cop va quedant més petita, fins convertir-se en punt i en terra.

Recordo un dia fa uns quants anys , que el nostre fill Lluís petit  va voler creuar les vinyes amb la bicicleta , però tot era fang perquè havia plogut i com qui no vol, es va trobar enfangat i entrampat : ell i la bicicleta. Vaig córrer a ajudar-lo i com vaig poder el vaig treure d’allà, que em va costar molt... I després vaig pensar en la de vegades que m'haurien ajudat els meus pares per allà, jo tan petitona... sense anar més lluny, recordo un dia baixant pel camí de la casa Llarga a la Fonteta que vam trobar un gos rabiós..." és un gos rabiós"- va dir la mama- " agafa la Glòria"- i el papa em va protegir a coll ,del gos del camí, que ens va mirar però que al final no ens va fer res...

La porta de baix del jardí

Cal Llop subsisteix i la casa Llarga també, en la pedra o en la memòria, abans, ara i també quan ja no en quedi ningú que ho recordi, perquè hi ha coses que perduren i que bateguen de generació en generació, encara que aparentment no ho sembli o que hom no ho pensi.

Glòria Vendrell i Balaguer








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa