Ens trobem davant d’un retorn de la religió?


Començo la meva reflexió a partir d'unes reflexions de X. Marin: o bé el món és natural i li donem un bany de sacralitat ? o bé és un món sagrat i volem convertir-lo en totalment natural?

Per a mi aquesta és la qüestió de fons. És veritat que si parlem de “desencantament” en tant que pèrdua d’importància del fet religiós en la vida, doncs a priori podem pensar que ens movem entre dues realitats alternatives: allò natural ( o profà) i el sagrat, com si es tractés de dues realitats diferents. No crec que haguem d’escollir una de les dues possibilitats que diu X. Marin perquè penso que no són antagòniques, sinó tot el contrari. Ambdues caminen de la ma. Déu no pot fer notar la seva transcendència en una manera de veure el món i en una altra no. Si fos així no seria Déu. Hereus de la sempiterna mentalitat grega dualista, sense voler o sense adonar-nos, acabem fragmentant la realitat.

Hi ha una inscirpció en l’oracle de Delfos que diu : “ se l’invoqui o no, Déu hi serà”. En aquesta línea parlar del “ retorn de la religió” ens suposaria pensar que durant un temps no hi ha sigut. Si pensem la religió com una manera d’invocar Déu, llavors sí que a partir de la modernitat ha quedat relegada, disminuïda o en segon lloc, però si pensem la religió en termes de “ relacio” > religare, en aquest cas és tota una altra cosa, perquè Déu que és relació, crida i diàleg permanent, sempre hi és, hi ha estat i hi serà. 

Les noves religiositats, en tant que conjunt de manifestacions religioses i espirituals, independents o paral·leles a les religiositats tradicionals que s’han desenvolupat després de la crisi de la secularització, han posat i posen en evidència que el món-la realitat està prenyat-inserit en el misteri de Déu. Per dir-ho d’una altra manera ( tot i que el llenguatge ens juga molt “males passades “ ) , que el fet religiós, no és que torni ( perquè sempre ha estat), sinó més aviat que ens en fem conscients o no de la seva presència.

Hem passat de la visió dualista medieval ( món natural/ món sobrenatural) a una mentalitat monista, que reconeixent solament l’existència del món empíric, ha pensat que superava el dualisme, quan el que ha fet ha estat prescindir i deixar de banda quelcom que és inherent a la persona.

Faig meva l’afirmació de C.Gefré, quan diu que Déu no es trasllada de les institucions a l’interior de l’home. Sempre hi ha estat, però ens havíem quedat amb les formes... Sempre que les formes tenen raó de ser, sempre que corresponen a allò que signifiquen, sempre que estan en estreta relació amb la interioritat, és a dir, sempre que no fragmenten la persona, doncs passa que les formes poden canviar perquè són contingents i no passa absolutament res. Però quan ens quedem solament amb les formes i configurem la nostra vida en base a elles, pot ser que ens trobem amb un gegant de Festa Major molt aconseguit, però buit per dins i en el millor dels casos conduït per un vailet que balla al so de la música que sona fora. 

Diu J. Otón que els símbols i els ritus són els instruments que ens permeten dibuixar els plànols del dinàmic castell interior. Així doncs, tot plegat, en tant que “formes”, no es pot tractar separadament. Els problemes ens venen quan ho fem. 

Si tal com diu ell també, s’acaba acceptant la hipòtesi de l’existència d’unes estructures neuronals que possibiliten l’experiència religiosa, em fa pensar en uns termes que vinc repetint i que m’il·lusionen : no serà que les neurones són sacres ? no serà que la biologia és sagrada ? no serà que tota experiència humana d’amor, de creativitat de gratuïtat , de dignitat etc , brolla de la Vida de Déu, se’n sigui conscient o no?.

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa