diumenge, 14 de gener de 2018

Crec en el cel


Sovint parlem del cel com si es tractés d'un lloc, com si després dels paràmetres humans, més enllà de la vida que coneixem, la vida continués seguint les mateixes coordenades d'espai i de temps. 

Hi ha qui creu que tot acaba amb la mort i hi ha qui creu i espera que no sigui així, però el que està clar és que en cap cas podem fer-ne cap demostració empírica. Forma part ( en els dos casos ) de l'àmbit de la fe i la creença.  Faig meves les paraules de F.Torralba quan diu que  Ningú no ho sap, ni els més saberuts. Cap planificació racional pot anticipar el final. Respecte a com acabarà i quin desenllaç tindrà el fil narratiu, no en sabem res. Només ens és lícit esperar. Ningú ens pot robar aquesta esperança amb un sil.logisme, amb una fal·làcia. Ningú no ha peregrinat fins al final dels temps per dir-nos quina és la darrera escena i quin és l'acte final de la història

Però adonem-nos de que en realitat, fe i creença i ateisme i descreença són les dues cares de la mateixa moneda. Ambdues són opcions personals i ambdues responen al caràcter religiós de la  persona, entenent per religiós la possibilitat de relacionar-nos, preguntar-nos i posicionar-nos amb el que ens transcendeix. Sempre explico als meus alumnes, que no hi ha vaques atees ni enciams ateus... L'ésser humà és religiós per se . La possibilitat de ser ateu és una possibilitat religiosa.

"El cel no és espacial, és essencialment a dalt",aquestes paraules de J Ratzinger no expliquen però sí insinuen una realitat que ens transcendeix i que no pel fet de ser transcendent és sinònima de inexistent.

Així doncs, malgrat els dubtes ,les ombres i les pors, afirmo sense vergonya ni recança que crec en el cel, en un cel ple que ens serà donat i del qual gaudeixen ja tants que he conegut  que estimo i que espero retrobar. 

Aquest cel  és el mateix cel que visc i que he viscut de tant en tant com a penyora en tantes ocasions, en el plaer d'una llàgrima, en el Pirineu banyat de sol , en la immensitat del mar,  en l'aigua del riu quan espurneja, en la percepció de la bellesa oculta , al sentir-me perdonada en les fondàries, en l'amor gratuït ... Aquesta experiència em permet viure amb els peus ben arrelats al terra però amb la pau secreta de saber que hi ha un cel que és com diu en Torralba "apagament de set" i "abraçada eterna"...  

I torno a fer meves les paraules de F. Torralba quan escriu que el cel és l'horitzó, és la carn de l'esperança, és creure que hi ha un retorn ple, que l'absència serà transformada en presència, que aquell tast no va ser un moment atzarós de la història, un remolí de la vida, un moment del cercle etern de totes les coses, sinó el principi, el començament de la vida eterna, un do temporal que contenia, ja en les seves entranyes, l'alè d'eternitat.

"Tot comença amb un silenci i acaba amb un silenci"

Glòria Vendrell i Balaguer
gener del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada