dilluns, 5 d’agost de 2013

El Carlit i els estanys


El massís del Carlit es troba al nord-est de la Cerdanya, limitant amb el Capcir i l’Arièja. Per sobre de tot hi senyoreja el seu cim, un sostre calcari de 2921m. que el fa el pic més alt de tota la Cerdanya. Degut a que forma part d’una de les zones lacustres més importants dels Pirineus, ens trobem amb un cim força visitat, especialment a l’estiu... la veritat és que s’ho val, sigui per la panoràmica en 360 graus  o sigui pels seus 12 llacs, que són una grata companyia en tot el trajecte. 

Havia anat moltes vegades a fer el circuit dels llacs,però aquest cop ha estat el primer que hem fet el Carlit ; i ho hem fet en un dia d’estiu d’aquells que costa trobar ; "el millor del que portem d’estiu!", ens han dit ... sense cap mena de dubte, una delícia pels sentits .



El camí comença de matinada. L’alba treu cap sigil·losa per sobre de la Bullosa i després, a poc a poc sobre les muntanyes, fins que la roca vermellosa del Carlit ens diu bon dia.


El fred inicial deixa pas lentament al cruixir de les branques que es lleven, a la remor de les aigües que serpentegen arreu i al sol que tímid però implacable, tot ho omple de llum.

Hem deixat rere nostre els últims llacs grans , a la vista del Carlit que cada cop es més clar. Però encara en queda un de petit i gelat “ el petit estany gelat del Carlit “ , on fem parada i on el sol ens regala la vista sinuosa del mar, més enllà del Canigó.





Després de l’estant petit gelat, ja a 400 m. tan sols del cim, trepitgem la primera neu obligada i enfilem a poc a poc, perquè no tenim pressa i perquè l’espectacle que anem deixant cada cop és millor.



Després de passar el rocall grimpant una estona, arribem al coll i després al Carlit i un esclat d’emocions barrejades provocat  pel fet de ser dalt, esclata de cop... suposo que és una cosa que  solament comprèn qui ho ha viscut ! 


 
I sobre el Carlit gran i el Carlit petit, de sobte arriba la calma i els ulls tot ho miren i les mans tot ho abasten : ens esperen les flors, ens alegra la neu, ens saluda el Canigó de nou i la Pica i el Montarto i la Maladeta lluny i el Cadí i la Tossa i el Puigmal i l'Eina i el Lanós i la Bullosa i un seguit d'estanys i de muntanyes agermanades...i el vent que bufa plàcid ens eixampla...





I tornem de nou per on hem vingut, entre tarteres i neu i entre estanys ,
arbres i herba.





Immòbils els estanys l’infinit guaiten
i en llurs miralls hi brillen i s’empaiten
els vivíssims miralls a miríades...
Lentament, quietament ixen les fades

deis estanys encantats... Les mans donant-se
comencen a teixir llur subtil dansa
entorn de la cabanya del pastor,
sens moure l‘aire, sens fer remor...

mentre aquest fadigat de la jornada,
puix ha anat al Carlit d’una pitrada,
dorm al jaç aplanat i ronca fort,
tot somniant que demà passarà el port...

Quin silenci en la vall!... És mitjanit...
I en l’estany s’hi reflexa l’infinit.

IGNASI SOLER

Glòria Vendrell i Balaguer
agost del 2013







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada