Riure

Anem per la vida intentant domesticar les nostres emocions, mostrant-ne tan sols les que ens semblen oportunes en el moment adequat. I ens pensem que així som amos de la nostra vida secreta.
No cal dir, que això té la seva importància i que és necessari que aprenguem a fer-ho, però també és veritat que a vegades, el nostre cos, sense que li demanem, mostra la cara oculta de les nostres impressions més secretes : ens ruboritzem  quan no voldríem, riem a soltes quan no toca fer-ho, estem inquiets i bellugadissos quan se suposa que hauríem d’estar serens i tranquils, restem aturats i desganats quan potser se’ns demana estar hiper-actius, afloren les llàgrimes, que es fan  més gruixudes i abundants, com més les volem amagar etc
Podríem pensar que el cos ens juga una mala passada, però en realitat, el que  ens fa és un favor immens.
De totes les coses citades, solament vull destacar el “ riure”, perquè de plorar ja en tenim motius sobrats en el món que vivim, però potser ens costa més o si més no, una mica més, trobar motius per a riure i somriure.
Somriure forma part d’allò que encara podem controlar i domesticar, ja que fins i tot podríem fer somriures forçats , en situacions determinades, però riure a riallades des de dins i de  debò, resulta del tot impossible controlar-ho o representar-ho. Fins i tot, si en una representació teatral ens toca fer aquest paper, mai és riure de debò, perquè   “riure” implica no solament el cos, sinó també l’ànima, posa en joc tot el nostre ésser, des dels mecanismes interns invisibles, fins els plecs visibles de la pell,que es pleguen  i repleguen en un ball gestual. Així doncs,  si s’arriba a riure d’aquesta manera en una representació, és que ja hem de deixat de representar que riem i  hem fet nostre el riure.
Riure fa possible desencallar el que està encallat, alleugerir el que és feixuc, mostrar el que està ocult, desinhibir les vergonyes, obrir camins on estan barrats, trobar el que hem perdut, alleujar el dolor, fer més bonic el que no ho sembla.... però per sobre de tot, ens obre a una dimensió a la qual no estem acostumats, que és la de poder gaudir d’allò que se’ns imposa i que no podem controlar.
Penso que el cansament propi del dia a dia, tantes angúnies reprimides  o  tant de dolor, a vegades mal expressat, ens situen en una perspectiva de tanta suposada responsabilitat davant de les coses, que ens veiem sotmesos i esclaus de les nostres pròpies decisions i actituds. Poder gaudir, o si més no estar en pau amb la vida, tal i com ens ve donada , és una troballa, que te alguna cosa a veure amb el poder riure i deixar que la riallada ompli de gom a gom cadascun dels amagatalls del nostre ésser.
Ens cal riure , sigui com sigui : riure perquè sí, quan menys o pensem, riure perquè algú ens fa riure o riure quan ens ensenyen a fer-ho, tant se val mentre sigui riure de debò!...  En qualsevol dels casos  , cal aprofitar la magnífica oportunitat que ens brinda la rialla per a  ser persones per dins i per fora.  Som persones, en tant que som individus i també éssers socials. Riure ens sana com a individus i saneja també les nostres relacions amb els altres.
I dic que cal aprofitar, perquè sortosament és una de les coses que no depèn de la nostra decisió. Els béns més preuats no estant subjectes a les nostres capacitats, sinó més aviat als nostres desitjos.
No oblidem que després de riure una bona estona a tota solta, sempre  ens queda una bonica i serena sensació de beatitud.
Riure sense complexos, perquè sí, perquè ens ve de gust, perquè ens fa feliços.... és el que te.

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa