diumenge, 24 de juliol de 2016

Aigüestortes-estany Llong-Taüll



Avui la Vall d’Aran segueix ennuvolada i passada per aigua, i com que les previsions per Bagneres de Luchon tampoc són gaire millors, deixem per una altra vegada les excussions que volíem i anem a l’altra banda del túnel de Vielha, que pel que sembla té millor pronòstic.

No em sap gens ni mica de greu perquè la vall de Boí és una de les meves enamorades i com que hi hem estat moltes vegades, retornar-hi sempre és bonic per tal de recordar els llocs, les muntanyes , els llacs i totes les vivències sentides i viscudes en aquest trosset del meu petit paradís, tal com m’agrada dir al Pirineu... Se’n riuen de mi perquè sempre dic que tot el Pirineu és meu, però el que jo vull dir és que m’és absolutament igual que sigui Pirineu català, aragonès, vasc, o francès... la muntanya no té fronteres, les fronteres tenen a veure amb la política i a mi, malgrat reconec el seu valor i sabent que és del tot necessària, la veritat és que la política m’interessa ben poc.

Hem arribat molt d’hora al Pla d’Aigüestortes i hem començat a caminar de seguida amb una bona fresca, per no dir fred. Mira que hi he estat vegades i vegades, però igual que la resta del Pirineu, mai em cansa i sempre em sorprèn ! ...Sempre hi ha un ull atent per veure i sentir el que és únic i irrepetible del moment. He caminat ràpid, no se massa perquè... Potser per la pena de saber que és l’últim dia al seu costat, potser per la pressa d’encabir-ho tot , com si es pogués... potser per l’avidesa dels sentits, potser perquè mai en tinc prou, perquè la bellesa sempre en reclama una altra de millor... No ho sé, però ho fet sense cap mena de neguit, ans al contrari.

El Llong ens ha regalat la pau que ens assossega, ens ha mostrat el silenci ocult i feréstec i ens ha obert les oïdes a la remor més gran, la que corona els cims i la que sondeja i omple totes les valls :” Res us preocupi. Déu és a prop”... ( lectura dels laudes del matí )

De tornada pas obligat per Taüll : romànic i Pirineu és un pack que em torna boja, no hi puc fer més.





















Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada