Seixanta a la Valldora


Valldora és una de les nou entitats que formen el municipi de Navès. Es tracta d’un grapat de masos escampats per la capçalera de la vall en els plegaments pre-pirinencs de la depressió central .

Encoixinada entre la muntanya de Busa i la costa de la Móra, hem retrobat el mas Pujol. Però si fa uns anys vam venir-hi sols, aquesta vegada ho hem fet ben acompanyats, hem vingut tots: una gran i tendra alegria.

El pla de Busa és una fortalesa natural custodiada per cingles i espadats que presenten multitud de cavitats naturals.









La costa de Móra guarda la memòria d’un castell i una petita església romànica d’espadanya que treu cap cap a la vall. Està dedicada a sant Andreu i pel que sembla es troba citada en l’ acta de consagració de la Seu d’Urgell (839)








Al costat del pont romànic que creua el riu Aiguadora, es troba un petit monument commemoratiu dedicat a Guifré el Pelós : Guifré I el pelós ( 840-897) perseguint el governador de Lleida, Muhammad que havia incendiat el castell d’Ora, aquest li va parar una emboscada i li va clavar una llança ( batalla de Valldora 897). Ferit de mort va ser portat a Ripoll , on està enterrat. Diu la llegenda que l’origen de l’escut català està precisament en aquesta història, que Guifré amb quatre dits tacats de sang va dibuixar les quatre barres.

Guifré el pelós, comte de Cerdanya, Urgell i Barcelona, és notable per la tasca repoblament que va portar a terme, des de la vall de Lord fins Ripollès, Osona i Bages, establint la frontera amb els sarraïns entre la conca del riu Llobregat i la del riu Segre.






L’aprofitament de l’energia hidràulica per moure molins i serradores és antiquíssima. Documents del s.XI escrits en llatí, ja parlen dels molendini, situats a la Valldora i moguts pel riu Aiguadora.

L’any 1995 a iniciativa de l’Ajuntament de Navès es va instal·lar un petit ecomuseu amb la mostra de les activitats que es feien a la Vall d’Ora fins a mitjans del s.XX.




A un congost pletòric de pi roig i negre, entre les serres de Queralt i dels Tossals, trobem sant Pere de Graudescales, un petit temple romànic, a tocar l’Aiguadora que és el riu que alegra la vall, que neix a la serra d’Ensija al terme de Gòsol i que desemboca al Cardener, desprès d’un juganer i saltironi viatge.





Si ja és bonic sortir de casa i tal com diuen, “canviar d’aires” , encara ho és més si anem a un mas de muntanya , si hi anem tots, si el temps ens ha picat l’ullet i les pluges han fet treva per a nosaltres i sobretot si tu en fas seixanta i et trobes envoltat dels que t’estimem.






Que el teu amor Senyor no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en tu (salm 33)

Glòria Vendrell i Balaguer
febrer del 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa