diumenge, 24 de juliol de 2016

Beret-Montgarri-bosc Varicauba


“Al matí sacieu-nos Senyor del vostre amor” ( antífona dels laudes d’avui)

Res a dir de les vistes de la vall de Ruda pujant cap a Beret, que de sempre em tenen el cor robat, especialment recordant l’estiu passat que hi vam anar fins el refugi i els llacs de Saboredo...una delícia. I res a dir de Beret perquè n’he parlat moltes altres vegades. Avui toca parlar de Montgarri, del camí que hi duu des de Beret, que és un passeig preciós que em pesava no haver fet encara mai fins avui. Des de l’altra banda, des de la vall d’Isil, també s’hi arriba. Per Isil, apart de ser belíssim , també té l’encant de que està molts menys transitat, però sense cap mena de dubte, l’arribada pel camí des de Beret ( i que no pas per la pista forestal) ha sigut quasi de conte: el santuari al bell mig de la vall, la Noguera Pallaresa petita lliscant als seus peus, les espurnes de llum del matí gravitant sobre l’aigua i sobre les vores, la vista imponent del tuc de Barlonguèra, les pastures verdes als nostres peus, el bosc de pi negre, el dia tan nítid... un moment d’aquell per fer etern a dins del cor, tal com diu Joan Maragall el poeta. 

Montgarri va ser la porta obligada de pas per comunicar la vall d’Aran amb la resta de Catalunya, abans de ser construït el túnel de Viella i la carretera del port de la Bonaigua. Amb la pèrdua de protagonisme a poc a poc, el poble de Montgarri va quedar deshabitat. Els últims habitants encara hi van viure fins la segona meitat del s.XX. Avui en dia encara en queden visibles unes quantes cases, però en avançat procés de runa. 

El que sí es manté és el santuari de Montgarri, molt a prop del poble. Va ser construït el s.XII al vessant sud de les muntanyes d’Es Bandolèrs, tot i que el que trobem avui en dia és una edificació molt posterior.

El dia 2 de juliol es celebra l’aplec al santuari. Es fa una processó fins el lloc on diu la tradició que va ser trobada la imatge per un pastor que veia com cada dia un dels seus bous s’agenollava al mateix lloc.

Al costat del santuari s’hi troba el refugi dels amics de Montgarri. S’hi ofereix menjar, beguda i també coses per comprar. Però amb refugi o sense, estic convençuda que és del tot impossible conèixer Montgarri, arribar-hi, ser-hi... i no fer-te’n amic.

A la tarda ens hem apropat tot passejant al bosc de Varicauba, fins la bassa d’Oles i després fins el pla Batallé, que totalment buit de gent té una altra mirada... els records m’han transportat a una colla d’anys enrere i m’he sentit molt afortunada i molt agraïda.

Els avets i tots els arbres han resat les vespres amb nosaltres: “ perdura eternament el seu amor”






Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada