El Mario i el trineu


Com que havia arribat l’hivern, estava nevant al bosc.
El Mario  es va posar molt content, perquè li agradava molt la neu,
 Així que va sortir de casa seva,  per poder jugar amb ella, ben abrigadet.
El sol , que era molt amic de la neu, va treure el cap a dalt del cel ,per poder saludar-la
-bon dia senyoreta neu !!!!
-booonnn dia ! va respondre la neu tota cofoia.
El Mario s’ho mirava tot ben embadalit.

Pel camí del bosc caminava un senyor , que al veure al nostre amic Mario, el va convidar a pujar dalt del seu trineu.
-          Vols pujar ? – li va dir molt content- el trineu et portarà on vulguis. És un trineu màgic
-          Sí?????? Va respondre amb cara d’incrèdul el Mario.... doncs vull anar a un lloc on encara hi hagi més neu que aquí.

En realitat es tractava d’un trineu màgic i volador.
En lloc de relliscar per sobre de la neu, com tots els trineus, aquest s’enlairava cap el cel i volava entre multitud de  flocs de neu que queien dels núvols
-iuhuuuu!!!!! .....Va exclamar el Mario

-tot és ple de neu!- va dir el Mario- aix.... com n’és de  bonica!
El Mario obria els braços i amb els ulls ben oberts , mirava tot el que l’envoltava
-que divertit !.... amunt ! amunt trineu ! més amunt !!!

Des de dalt del cel va saludar un ninot de neu que havien fet unes nenes, amb  un barret posat i també abrics i bufandes , per no tenir fred
-          Ei!!!! ....Sóc aquí dalt del trineu volador!!!!- cridava el Mario
Les nenes i el ninot de neu, van saludar el Mario amb el braç

 El Mario va fer baixar el trineu volador, perquè havia vist una nina, estirada al terra, que  tremolava  de  fred.
-Tinc  fred, perquè m’han deixat aquí soleta i ja no tinc casa on anar....- ploriquejava  la nineta
El Mario li va dibuixar una caseta i un sol , perquè tingués on anar i perquè es pogués escalfar
-gràcies gràcies- li va dir la nina que ara ja estava molt contenta

Al cap d’una estona d’anar volant amb el trineu , 
            entre núvols i preciosos flocs de neu, el Mario va veure un núvol una mica estrany.... al apropar-s’hi va descobrir que les gotetes de pluja, abans de convertir-se en neu, eren totes plegades dins un núvol, on hi celebraven la festa d’aniversari de la més petita d’elles.
Van convidar al Mario a la festa, i ell sense pensar-s’ho gens ni mica, s’hi va quedar una bona estona amb les gotetes d’aigua-

El Mario es va recordar de com li agradaven les festes d’aniversari , a la seva amigueta  Rita
-aix.... si pogués estar la Rita aquí! – va sospirar el Mario- s’ho passaria tan bé !
Tot d’una, les boletes de neu van anar fent-se copioses i grans. Eren tantes i tan grosses,  caient sobre la casa de la Rita, que van tenir prou força per endur-se-la  volant,  amunt, amunt... fins on era el Mario : a la festa d’aniversari de la més petita de les gotetes de pluja.
El Mario no s’ho podia creure : el seu desig s’havia fet realitat !!!!!

Ara viatjaven plegats : el Mario amb el seu trineu volador, i la Rita embolcallada de neu.  Des del cel, saludaven tothom qui veien,la mar de contents.
 Primer van saludar uns nens que jugaven amb la neu, prop de casa seva
-adéu adéu!!!!!!
Però de tant que jugaven, no es van adonar de qui els havia saludat. 
Després van veure un nen ben abrigadet, que havia trobat un ninot de neu sense barret i  que havia anat corrents a casa seva per portar-li  un barret vermell de pare Noel.
El Mario i la Rita el van trobar molt guapo

  El ninot de neu, de tan guapo com estava, es va passejar per tot arreu perquè tothom el veiés.
La Marta i la seva mama el van trobar la mar de bonic , i se’l volien endur a casa seva
-          No no!!!! que els ninots de neu viuen al carrer!!! Van cridar ben fort, el Mario i la Rita.


Van veure també un cran petit que escapant-se del mar,s’havia despistat i  havia anat a parar molt lluny de la platja . Perdut com estava, s’amagava de la neu que queia del cel, perquè li feia por. ...Es pensava que eren trossos de mar enfadats que venien a renyar-lo
-          No tinguis por cran petit!!!!  Que no et farà res la neu, que és molt bonica, cridaven el Mario i la Rita-
Però el cran no els va sentir i no va gosar sortir del seu amagatall

Després d’una estona d’anar viatjant pel cel, la Rita es va recordar e la seva girafa de peluix  i de la seva nina de drap`que tant estimava, i va demanar a les boletes de neu que la tornessin de nou  a casa seva , amb les seves joguines que enyorava.
Així  doncs,  les boles de neu van fer un camí ,des del cel fins a la terra,
perquè la Rita pogués tornar, per abraçar la seva girafa i la seva nina de drap.
-m’ho he passat molt bé Mario !! va cridar la Rita acomiadant-se
Les  boletes de neu van acompanyar el Mario fins el tren que també el retornaria a casa seva, després de seguir la llarguíssima via de colors....
Xtu-cu,-xtu-cu pi pi!!!! Xtu-cu-xtu-cu pi pi......amb el soroll del tren que ja marxava, el Mario es va despertar de cop : era al llit de casa seva......
renoi! Ho havia somiat tot....

Però quan es va alçar del llit, es va adonar de  que : !!!!!!
La seva roba era tota plena de flocs de neu. Duia boletes blanques de neu enganxades per tot el cos.............
-quina cosa més estranya!- va pensar el Mario-  haurà estat un somni.... ???  o potser  no??????

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat !


             Autora : Glòria Vendrell i Balaguer
          Dibuixos:  els cargols i els ànecs de P-4



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa