dilluns, 28 d’agost de 2017

Valle de Ansó


El valle de Ansó és la vall més occidental de la Jacetania, limita amb el valle navarrès de Roncal, amb el Bearn francès i amb el valle de Hecho.

Ansó és un poble típic del pirineu aragonès , però el que paga de debò la pena és la capçalera de la vall, acostar-se fins al bosc de Zuriza , que és una vall dins de la vall que a la vegada es desplega en dues d’altres d’origen glaciar.

Des de Zuriza doncs, hom pot caminar on li vingui de gust perquè un cop allà, res té desperdici. Avui nosaltres hem agafat la ruta que va fins el coll “de Estribiella” i “el Achar de Alano” sense cap intenció més que la de gaudir d’un nou dia de paisatges preciosos , de caminar uns quants kilòmetres per fer gana i d’acomiadar-nos de l’últim dia a les muntanyes. ; De manera que tot i que no hem arribat a cap de les fites tradicionalment establertes en el mapa , sí que hem fet un mos prop del pas de Tachera i hem sigut prou feliços als peus del “Achar”... una preciositat feréstega i solitària com poques!

Pel camí hem trobat un ramat d’ovelles amb les marques del pastor ben evidents i no he tingut més remei que recordar-me del meu “Bon Pastor” a qui pertanyo... “Jo sóc el bon pastor, conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi (Jn 10)”

També ens hem acostat al bosc de Gamueta , al qual s’hi accedeix des del refugi de Linza. Ha sigut però un encontre ràpid i fugisser, carregat de records tendres i adolescents. No teníem temps d’anar fins el mateix lloc on vam fer acampada lliure fa molts anys amb les meves germanes i els pares, però la vista de l’entorn que ubico perfectament en la memòria, m’ha emocionat, ho confesso. 

El que passa és que llavors l’aigua brollava de tot arreu ( ara no) , saltirona i fresca com res. No oblidaré mai la sensació de tenir-la a la cara al matí quan m’hi rentava les lleganyes de la son, ni les estrelles llambregant al cel sobre la tenda de color marró, ni les vaques que de bon matí es van posar a menjar herba al nostre voltant i ens van obligar a posar-nos ben al mig de la canadiense perquè no ens fessin mal amb les banyes, ni l’herba flonja i condescendent que ens resguardava de la nit i de les pors de la mama.... m’agrada tornar als llocs anys després i trobar-los bells de nou i recordar-los amb tendresa.

Achar de Alano. Coll de Tachera



al fons coll de "Estribiella



coll de Tachera



bosc de Gamueta
Al vespre, a la nostra última nit a Hualdeenea d’Iblizieta, ens reunim per resar les vespres: “A prop està el Senyor dels qui l’invoquen sincerament” ...encara sort que Ell ve sempre amb mi i no fa com les muntanyes que es queden.


Glòria Vendrell i Balaguer
25 agost del 2017

diumenge, 27 d’agost de 2017

Roncesvalles ( Orreaga)


A Roncesvalles s'hi creuen tres històries: "La Chanson de Roldan", els pelegrins de Santiago de Compostela i el rei Sancho famós per la batalla de "Navas de Tolosa"(1612) i per la seva alçada, ja que els seus ossos conservats dins la tomba del claustre ens donen una mida de 2,20m. 

La Chanson de Roldan és un poema èpic escrit a finals del s. XI. Es tracta del "cantar de gesta" més antic escrit a Europa en llengua romanç. Narra la venjança dels vascons a Carlemagne quan aquest  havia destruït Pamplona el 778. En la batalla va morir el cavaller Roldan; Per això el cantar porta el seu nom. 

Representació de la "Chanson de Roldán"
L'Església de sant Maria ( real col·legiata de Roncesvalles) la va fer construir Sancho VII (s.XII-XIII) acabant sent un dels millors exemples del gòtic navarrès. L'escultura també gòtica de la "Virgen de Roncesvalles", presideix l'altar i la nau central.






Com gairebé sempre, la cripta és el lloc més antic. Baixar a una cripta sempre em produeix una sensació plaent. Deu de ser el gust de retrobar-se i la necessitat de solitud.


cripta

cripta
El claustre ha estat reconstruït a causa d'una nevada terrible que va enfonsar el primitiu. En la capella lateral de st. Agustin hi ha la tomba del rei Sancho VII abans esmentada. Els vitralls de la capella ofereixen una representació de la batalla de "las Navas de Tolosa" i a la capçalera de la capella una reixa conserva i mostra les cadenes que envoltaven la tenda vençuda de Miramolin.



L'església de Santiago és un petit temple gòtic edificat el s.XIII. És de forma rectangular i sincerament més bonic per fora que per dins. Al seu costat s'hi troba el lloc més antic i més misteriós de Roncesvalles: la capella de l'Esperit Sant, o "Silo de Carlomagno". 

"El silo de Carlomagno "És d'estil romànic, és una planta quadrada amb volta de creueria. Segons la tradició aixopluga els ossos dels combatents morts de Carlemagne en la batalla de Roncesvalles. Ens expliquen que les excavacions i els estudis arqueològics donen fe d'estrats profunds que contenen restes humanes antiquíssimes. 

El que sí és veritat  és que en l'estrat superior són visibles les restes òssies conservades de pelegrins que no arribaven a Santiago i que morien en aquelles contrades.I el que també és veritat és que encara avui en dia fa la funció de cementiri local i dels canonges de la Col·legiata.

A la sala superior hi han posat una làmpada preciosa al més pur estil carolingi.

església de Santiago i "Silo de Carlomagno
làmpada carolingia
restes òssies de pelegrins
Roncesvalles  sempre ha estat lloc de pas, primer pels Celtes i més tard pels que utilitzaven la via romana Burdeos-Astorga. De manera que no és d'estranyar que sigui des dels inicis lloc d'entrada a la península pels pelegrins d'arreu que fan el "Camí de Santiago" . Aquí comença una de les rutes jacobees més conegudes i populars. De fet ens expliquen que mentre que la població té una trentena d'habitants, en canvi pot acollir milers de pelegrins en la seva hostatgeria.



Burguete és una deliciosa població a tocar de Roncesvalles, és el primer regal que es troben els pelegrins . Tot i que ha estat refeta el s.XVIII i XIX a causa de varis desastres i incendis, paga la pena aturar-s'hi una mica i gaudir de les seves cases i del seu carrer principal amb els rierols a banda i banda.







Avui no hem fet muntanya, bé muntanya sí perquè no l'hem deixada, però vull dir que no ha calgut motxilla ni botes, ni bastons ni capelina ni cantimplores d'aigua ni entrepà... un dia diferent però molt interessant i digne de veure, sobretot quan ensopegues amb un guia que en sap un tros llarg.

Al vespre a la nostra temporal Hualdeenea d'Ibilzieta , tot pensant amb el terrorisme mortal i enverinat , amb les víctimes i també amb els autors dels atemptats que fan sagnar el món, em consola i em provoca una pau difícil d'explicar, la paraula dels laudes del matí: " no jutgeu , deixeu que vingui el Senyor".




Postdata: hem fet 10m " del Camino"

Glòria Vendrell i Balaguer
24 d'agost del 2017

Valle del Roncal: Larra-Belagua


Venint d'orient ,el valle de Roncal (Erronkari) és la primera vall navarresa La recordava de fa molts anys, que solament de pas em van impressionar molt els seus boscos d'avets tan frondosos. La seva capital és Isaba i el seu formatge prou conegut arreu, però avui hem anat fins la capçalera de la vall, a Larra-Belagua. 

Larra-Belagua és una petita vall d'origen glaciar, al peu de la Paquiza Linzola i Txamantxoia. És típica i peculiar pel ser caràcter kàrstic que consisteix en grans extensions de roques gris-blavoses marcades per fortes acanaladures o per roques disgregades, dolines, forats... diuen que és una de les zones kàrstiques més extenses d'Europa (120 km d'extensió). Són molt rellevants les seves simes, per la seva profunditat i per la seva verticalitat. La més coneguda és la "pedra de san Martin" de 1340m de profunditat. 

La carretera s'enfila doncs per la vall per arribar al centre d'esquí nòrdic, fins al paisatge de kartz de Larra i a la "Piedra de san Martin", famosa pel “tributo de les tres vaques”que és una cerimònia que es fa el 13 de juliol considerada el tractat en vigor més antic d’Europa i que consisteix en l’entrega de tres vaques per part dels veïns del Bearn als veïns del Roncal. L’any 2011 el govern de Navarra el va considerar “ bé cultural immaterial” 

El nostre objectiu però no ha estat el karstz ( que comença des de la cota on estem fins la frontera de Bearn) sinó el senderisme, de manera que hem recorregut el sender de Zemeto que discorre per un balcó natural amb vistes precioses de l'entorn i de les aus rapinyaires que ens tenen embadalits tots aquests dies amb el seu vol. 

Ha hagut moltes estones de silenci en el camí, que he agraït profundament.













"Heu penetrat Senyor els meus secrets i em coneixeu"....salm  preciós de vespres al cap del dia

Glòria Vendrell i Balaguer
23 d'agost del 2017

dissabte, 26 d’agost de 2017

Valle de Hecho


Enquadrada dins la comarca de la Jacetania, el valle de Hecho (Echo en aragonès) és una vall formada pel riu Aragón subordán, afluent de l’alt riu Aragón.

Les valls pirinenques aragoneses són sobtades , abruptes i amb rics contrastos obertes en un ventall de roca , praderies , pobles , fagedes i boscos frondosos.... és precisament en aquest contrast que hi trobo el seu encant. És el tercer cop que m’hi apropo i la veritat és que sempre  m’ha deixat ganes de tornar-hi.

El poble de Hecho , fet d’anys i de teulades vermelles, de carrers empedrats i de molta història, no crec que deixi indiferent a ningú.

Hecho

Hecho

Hecho
San Pedro de Siresa, és una abadia d’estil romànic que es remunta a l’època visigòtica i que pel que sembla, a 822m sobre el nivell del mar, és el monestir aragonès emplaçat més al nord. Aquest cop no l'hem visitat perquè ja ho vam fer les altres vegades.

san Pedro Siresa
La selva de Oza és dins del parc natural dels Pirineus occidentals. Paral·lela al valle de Ansó, envoltada de cims entre 2300 i 2700m com la Peña Forca, la Punta Agüerri, el Bisaurin i l’esplèndid “ Castillo de Acher” que li aporta identitat, resulta un lloc de 1a categoria. 

castillo de Acher
Una parada obligada al càmping de Selva de Oza, m’ha transportat a 39 anys enrere, a una canadiense de 7 places i a un fred sobtat que ens va obligar a marxar.

Castillo de Acher
selva de Oza


Més amunt , des de Guarrinza , surt una pista que ens ha portat a “Aguas Tuertas”. La calor considerable ha fet el camí una mica feixuc, però l’arribada a aquesta preciosa vall curiosament penjada sobre una altra vall, ha fet valdre la set, l’esforç i les altes temperatures sense ni una sola ombra.

Tinc el record de l’encontre de dues vegades més, tots espectaculars i tots meravellosos. És un lloc idíl·lic, és beatitud, és calma, és olor i color d’alta muntanya...












El dolmen d’Achar encapçala la vall ; Em crida poderosament l’atenció com l’ésser humà des de les antípodes dels temps s’ha preguntat sobre la mort i el sentit de la vida. Veient el lloc on estan aquestes construccions megalítiques funeràries, hom s’adona de que respon a alguna cosa i no pas a la casualitat.

dolmen Achar

Aguas Tuertas


La Sierra de Bernera tanca la vall, mentre que pel mig ramats de vaques i cavalls la guarneixen i la fan viva... dol molt deixar-la enrere... En una última mirada al seu llit d'aigües vermelloses, acoixinat pel verd i per les roques, desitjo com el salm del matí  que el Senyor esberli la volta del cel i baixi , per fer-ho més bonic encara.

Glòria Vendrell i Balaguer, 
22 agost del 2017