divendres, 12 de maig de 2017

La Tossa de Montbui


A 626 metres damunt del nivell del mar , al costat d’Igualada i de santa Margarida de Montbui, hi ha un entorn històric i natural de primer ordre.

Ja hi havia estat feia anys, però sempre és un plaer retornar a llocs ja visitats, perquè hom s'adona de que encara que a priori no ho sembli, tot canvia. Sempre dic que si més no, el que segur sí que canvia és l’ull que mira, l’avui que contempla i l’ara que sempre és únic.



Doncs això, com si de bell nou fos, m’ha mostrat la seva serena bellesa un conjunt arquitectònic dels segles IX i X i un entorn fantàstic : 

Una torre de vigilància erigida el 987 en temps de la repoblació de la muntanya, de base rectangular però amb angles arrodonits, parets gruixudes i fondes finestres. S’alça com un atent i poderós sentinella sobre la plana formada per la conca d’Òdena....Estic convençuda que ens ha vist arribar.






L’ermita és una preciosa mostra romànica orientada a orient. No es nota que l’espandanya sigui un afegitó tan posterior perquè ha quedat tan ben harmonitzada amb la resta de la pedra, que sembla que hagi estat allà des de l’inici. Guarnida amb tres absis al cantó de llevant i amb arcs llombards que els fan més bonics encara, ve a ser com la cirereta del pastís. A l’interior no deixa indiferent ni les sòbries columnes de pedres cilíndriques, ni les tres naus silencioses, ni la pica baptismal tallada en pedra, ni la imatge de Maria sota l’advocació de la Marededéu de Gràcia... El vent que ha bufat tota l’estona s’aturava davant la pedra sense oferir resistència









El restaurant ens ha ofert descans i bon menjar i el mirador ens ha delectat amb el seu paisatge: Montserrat i les serralades pirinenques a la llunyania , el castell de la Pobla, Òdena, Vilanova del Camí, Margarida de Montbui i Igualada als peus, Capellades , Vallbona i el baix Llobregat suggerint-se, els molins de vent, el riu Anoia, el barranc de les bruixes, els camps de conreus de cereals, els ametllers i les oliveres.... però sobretot el verd de la plana i les roselles arreu que tot ho alegren.









Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2017

dijous, 4 de maig de 2017

Llavor


En aquell cau fosc tot era incert. Els corrents humits de tant en tant la desestabilitzaven i li semblava que es precipitaria en un abisme sense fons, però en realitat el fons no es veia... mirar-lo li produïa vertigen... i si mirava en direcció contrària al fons, la negror continuava, però era d’una textura diferent, era una foscor continguda, aturada... com si quelcom li barrés el pas... no se’n sabia avenir, no sabia quina mena de lloc era aquell on vivia.

No tenia gens clar des de quan era allà i en el cas de que algú ho hagués fet, tampoc sabia qui l’havia dut fins allí.... Tot i no tenir paraules, sí que tenia veu, la notava regurgitar dins les seves diminutes i absents entranyes. A vegades en la calma, la veu s’obria pas amb sigil·li i cridava des de dins preguntant si havia algú, si havia més coses, si havia res de diferent amb qui poder establir contacte.... i cridava amb totes les forces que tenia, que eren moltes malgrat la seva aparent insignificança... Però una i una altra vegada la resposta era el silenci , un dens i suggerent silenci.

Ella no ho sabia, però a més a més de la veu hi havia altres coses. Ho va descobrir al cap del temps de rebre aquelles sotragades humides que tant la feien patir. Va ser un dia de sobte, que en la seva incertesa habitual es va tocar i es va percebre.... no ho havia fet mai fins el moment.

I el tacte li va desvetllar quelcom arrodonit i petit que havia deixat darrere seu, però que encara li pertanyia . Ho va saber perquè es va adonar d’un lligam quasi imperceptible que els subjectava per un extrem. Es va remoure amb energia volent-se’n desempallegar, va sacsejar tot el que l’envoltava amb una fúria inusitada, va córrer en direcció al fons que tant l’atemoria, per veure si es trencava el lligam... però tot en va, allò de forma arrodonida i trencada per la banda que els unia, continuava impertèrrit i sencer, sense cap indici de que pogués ser d’altra manera.

Els corrents humits que sovintejaven la foscor la van despertar dels esforços inútils que havia fet, però aquell cop van ser més impetuosos que de costum , la van marejar i estabornir de tal manera que li van fer perdre la noció del lloc que ocupava dins el cau fosc.

I va ser aquell dia el que va descobrir que estava envoltada de coses gairebé tan petites com ella, que quan se li atansaven, desapareixien amb el contacte amb allò que semblava la seva pell. Les va perseguir, la veu de dins les cridava, les va voler fer seves sense mans... ho va intentar tot, però cada cop que hi era a prop, elles es desfeien en melosos aromes i sabors que l’amorosien, per deixar-se de veure després definitivament, en el cau incert.

Va imaginar que deuria ser a causa de les aromes i els sabors d’aquelles coses menudes que va descobrir un dia, va pensar que les deuria engolir sense saber com ho feia... el cas és que va suposar que van ser elles les causants del seu estirament i de l’abandó total d’allò arrodonit que l’havia subjectat tant de temps.

S’havia allargassat, s’havia convertit en una tija blanquinosa que s’obria camí empesa per una força latent que no podia deturar, cap aquell sostre de textura diferent que contenia i aturava la foscor. Als corrents humits s’hi va afegir una escalforeta dolça que no podia definir, acompanyada d’un bri de llum que va començar a convertir el cau inhòspit en un alguna cosa diferent.

La tija blanquinosa va abandonar el blanc pel verd, va treure cap perseguint l’origen del bri de llum i l’escalfor tèbia... i tot d’una se li va obrir un món sorprenent .

Va ser qüestió de dies, en un tres i no res, li van sortir fulles punxegudes i espines en el tall, una part va quedar dins del cau fosc de terra, alimentant-se de les aromes i els sabors que hi portava l’aigua del reg.

No la va tallar ningú de tan bonica com era, -“la millor de totes les roses”- va sentir dir.... “si ho hagués sabut abans!- va sospirar ella

Li va semblar sentir totes les altres llavors que encara restaven ocultes i temoroses en el cau incert... no sabia si l’escoltarien, però els va xiuxiuejar que no estaven soles, que el cau no era un lloc incert i fosc, sinó la terra germinant que les convertiria en belles roses vermelles.


Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2017


diumenge, 16 d’abril de 2017

El tresor de la Litúrgia


Vivim inserits en el temps. El temps ens marca el dia i la història. Però aquest pot ser un temps maleït, un temps que cal “matar” perquè ens recorda irremeiablement que som caducs, o bé un temps ple, un temps sense temps, un temps d’esperança certa. 

Això és el que he après a còpia de tantes litúrgies viscudes. Potser haurà qui pensi que la “litúrgia” és una pèrdua de temps, que el que compta és la vida de cada dia , com guanyar-se les garrofes, com sobreviure enmig de tant dolor, com fer mans i mànigues per situar-nos en el món, per ajudar els altres, per relacionar-nos etc. Però justament el que he après i vaig aprenent a poc a poc, és que és gràcies a la litúrgia que tot aquest reguitzell de coses es fa possible!

La litúrgia crea un espai on el temps nostre i el de Déu es fa una sola cosa. A diferència d’altres litúrgies, és el nostre temps el que participa de l’eternitat de Déu, i no a l’inrevés, és Déu el que s’introdueix en el nostre espai i no a l’inrevés..., és el logos, és el Déu fet carn pel qual podem tenir l’experiència del descans...tal com vaig llegir fa molt de temps en un dels llibres de mn. Ballarín , “adormir-se en el clot de les mans de Déu, fent-nos bressol”...

La litúrgia pertany al món del misteri, d’allò simbòlic , però això no significa que sigui irracional, sinó que pertany a una altra categoria, està tota plena de veritat, de sentit i de significat... 

La litúrgia és in actum (realitzada) l’esdeveniment que celebrem, no és una història que contemplo, sinó una història en la qual hi entro.

La litúrgia és dabar (paraula) però també ruaj (esperit) és gest i és expressió, és signe i és significat, és història passada, present , però també la que està per venir.

La litúrgia és bellesa.

Però de totes les litúrgies, no n’hi ha cap de més bella que la litúrgia de la Pasqua. El sepulcre buit és una afirmació evangèlica que em toca molt profundament. La mort ha estat vençuda, el dolor, el mal i la injustícia no tenen l’última paraula, ni de la meva vida, ni de la dels que jo estimo, ni la de les víctimes innocents del món ni la de la història de la humanitat.

I el millor de tot és que aquest matí de sol de diumenge de pèsaj, continuen ressonant dins meu les paraules del profeta Isaïes proclamades a la litúrgia de la vigília pasqual: (...) Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals,  el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau.  T’ho dic jo, el Senyor, el qui t’estima (...)

Em confesso sense complexes, molt i molt afortunada de poder afirmar que és un tresor la litúrgia, un preuat tresor que acompanya la meva vida . La fa més planera i senzilla i li dóna alenades gegantines d’esperança.

Glòria Vendrell i Balaguer
Pasqua del 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

Diàleg


-Què ets? qui ets? d'on vens?
- has d'esperar per saber-ho, no tinc nom, vinc de l'hivern
-per què t'amagues? on vas?
-sempre hi  he estat, vaig on no imagines
-quan t'obriràs i veure la teva bellesa? quan es trencarà el misteri?
- quan tu em vegis, quan vulguis, no ho sé...
-cada primavera  et busco 
-on em busques? en el test?
- on si no?
...
 no em respon
...
- Puc tornar demà al teu costat a preguntar-te ?
-sí, torna

Glòria Vendrell i Balaguer
abril del 2017



dimecres, 22 de març de 2017

De la Llacuna a Pontons


La Llacuna és un poble de l'Anoia, de la vegueria del Penedès, limita amb Querol i amb la serra d'Esgavellats. El castell de Vilademàger i l'església de sant Pere  són  sobre un cingle encarat al nord que deixa veure els cims de Montserrat i entreveure els Pirineus que avui eren nevats i lluents per la llum del sol del matí, que els feia més bonics encara si cap.

Pel que sembla el castell ja estava documentat el 987. Formava part de la cadena de castells que defensaven la "Marca" dels sarraïns. Els últims senyors feudals del castell van estar els de la família de "Cervelló", però a partir del s.XIV es van passar a dir " Barons de la Llacuna".

L'església de sant Pere, tot i essent primordialment gòtica, encara manté vestigis del seu origen romànic. Formava part del recinte murat del castell i va ser la parròquia primitiva del lloc.

M'ha explicat gent del lloc, que la Llacuna rep el seu nom perquè en realitat seu sobre un gran aqüífer i que és per això que la zona és tan rica en fonts i deus.

El paisatge és una barreja de roca vermella, de pi mediterrani, de roure i d'alzines, perfumat  per les aromes de les plantes aromàtiques que endolceixen gran part dels nostres boscos, com l'espígol, la sajolida, la farigola i el romaní.

Així doncs, entre castells i pedres, entre camins i vistes immillorables, entre motxilles i coques matineres,  hem fet camí, un bonic camí que no esperàvem, perquè la previsió era de mal temps.

El color de la primavera que acaba d'arribar ho ha omplert tot, ho ha tenyit tot, ho ha il·luminat tot, tot ho ha fet  més bonic... les despulles de l'hivern han quedat enrere...  potser alguns no se n'adonaven, però  ocells , ventijol , el sol i nosaltres hem caminat  de la ma tot el trajecte.

Pontons és Alt Penedès i és al mig d'una petita plana que avui estava engalanada de verd, però hi hem passat de llarg,  perquè el nostre destí era la casa Penyafort, un casal de més de cinquanta anys d'història. Diuen que va servir de lloc de repòs per a gent malalta, però avui ha estat lloc de repòs per a gent que necessitava caminar i contemplar i no fer altra cosa que gaudir del silenci i de la paraula embriagadora  de la muntanya.

sant Pere i castell de Vilademàger




camping de la Llacuna

castell de Vilademàger

castell de Vilademàger










Pontons








Glòria Vendrell i Balaguer
22 març del 2017