diumenge, 13 de maig de 2018

Boda a la Nou de Berguedà


La Nou de Berguedà, a tocar del pantà de la Baells, és un poble petit, al peu de la nostra muntanya. Fa olor de Pirineu petit, té una preciosa església romànica dedicada a sant Martí i fins i tot, en un revolt a l’entrada del poble, un santuari, el de la Marededeu de Lourdes. En plena serra de Catllaràs és lloc ideal per fer excussions i per trobar bolets quan és l’època.




És impossible no recordar-los, però anar a la Nou i no recordar-los, si cap, és més impossible encara. 

Hi he anat vàries vegades. La primera de totes va ser quan ells van pensar de buscar allà una casa per passar els estius, la segona ja la tenien la casa i ens van dur fins una font propera que no recordo com es diu, vam comprar un conill viu per dinar a no se qui, vam seure a cal Marginet, vam anar fins Malanyeu, vam menjar macarrons molt bons i vam dormir en tots els racons de la casa al recer de l’estiu que allà sempre és maco. La tercera ja no hi era ella. 

La quarta vegada ha estat avui. De fa uns quants anys que ja no hi són ni ella ni ell. 

Aquest maig plujós ha perfumat la Nou amb aromes antics i ha omplert el dia de delicades subtileses des del bon matí del dissabte. 

Quan has entrat amb el sol al darrere il·luminant-te i del bracet de qui et feia de pare, ningú ha dit res, però tots hem comprès que de més enllà del Sobrepuny, ells us miraven.






Glòria Vendrell i Balaguer
12 de maig del 2018

dissabte, 5 de maig de 2018

El meu pare té un jardí




No és la primera vegada que parlo del jardí del meu pare, ni crec que en sigui l'última, perquè cada cop que hi sóc, en cada racó de fulla i en cada tast de flor, hi veig brodat el gest de qui m'ha vehiculat la vida. 

El jardí és dels dos, de pare i mare, però ha estat ell qui fins fa poc l'ha cuidat amb esmer i qui ha tallat la gespa cada vegada que les filles hi haguéssim d'anar per tal de que la trobéssim a punt  i neta de fulles... és per això que parlo d'ell, tot i sabent que podria parlar dels dos.

Els hi déc moltes coses, la millor la fe que fa més ampla la vida, però també moltes altres que se li assemblen : el gust per l'aire, pel sol, per les aigües, pels arbres, les muntanyes i les flors.

El jardí, tot i essent natura petita i domesticada és penyora del "Jardí" que anhelem en el fons del cor, tal com fa poc en parlava a "claustres". És natura canviant, és bellesa petita, recòndita, oculta a vegades i altres pletòrica, és silenci i clamor, és repòs i és tasca, és olor, és color, és saviesa, és tast, és Vida.

Prop del seu jardí, el Penedès s'esplaia en un son plàcid i atemporal  atepeït de  masies, vinyes,  boscos... i de perfums i ombres  de farigola fresca.

Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2018



Llueven estrellas de agua
sobre el jardín amarillo
las hojas tiemblan la luz
de las lunas de estos siglos

Juan Ramón Jiménez


La ondulación suavísima del cielo
sobre su viento
con el curso tan ágil de las pompas,
que agudas bogan…

Jorge Guillén


Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Joan Brossa



En el Jardí del Temps aturat,
la vida flueix amb els ritmes
naturals, alien a les dinàmiques
de les necessitats i les ambicions
que mai seran del tot satisfetes.

Jordi Traperho


 Lejos de tu jardín quema la tarde 
inciensos de oro en purpurinas llamas, 
tras el bosque de cobre y de ceniza. 
En tu jardín hay dalias. 
¡Malhaya tu jardín!... Hoy me parece 
la obra de un peluquero, 
con esa pobre palmerilla enana, 
y ese cuadro de mirtos recortados... 
y el naranjito en su tonel... 
El agua de la fuente de piedra 
 no cesa de reir sobre la concha blanca

Antonio Machado



Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge.

Miquel Martí Pol


És així com la vida expressa el seu misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí Pol








El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. 

Llibre del Gènesi


El dret habitarà a l’estepa, en el jardí regnarà la justícia.

del llibre d'Isaïes


Y de qué modo sutil
me derramó en la camisa
todas las flores de abril.

¿Quién le dijo que yo era
risa siempre, nunca llanto,
como si fuera la primavera?
(No soy tanto.)

Juan Ramón Jiménez




No la cançó perfecta sinó el crit que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli


Parece un arco que en trinos
se despacha, la bandada;
cruzando hacia las lejanas
serranías en su flor;
y hasta se ve al picaflor,
que sobre el aire suspenso;
está empeñado en el beso
de más oculto dulzor;
dale rienda al corazón...
él ha de ir por su sueño.

Emilio Pablo



jo, que sóc com un canal que rep aigua d’un riu, com un aqüeducte que la porta a un jardí, 
 vaig dir-me: «Regaré el meu jardí, amararé d’aigua els meus parterres.» 
I vet aquí que el meu canal s’ha convertit en riu, i el meu riu s’ha convertit en mar. 

del llibre de la Siràcida


La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.

Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.

A. Machado


Doña Primavera
viste que es primor,
de blanco, tal como
limonero en flor.

Lleva por sandalias
una anchas hojas
y por caravanas
unas fucsias rojas.

¡Salid a encontrarla
por esos caminos!
¡Va loca de soles
y loca de trinos!

Doña Primavera,
de aliento fecundo,
se ríe de todas
las penas del mundo...

No cree al que le hable
de las vidas ruines.
¿Cómo va a entenderlas
entre los jazmines?

Gabriela Mistral


Y para ti qué son en este ahora
la luz desenfrenada, el desarrollo
floral de la evidencia, el canto verde
de las verdes hojas, la presencia
del cielo con su copa de frescura?
Primavera exterior, no me atormentes,
desatando en mis brazos vino y nieve,
corola y ramo roto de pesares,
dame por hoy el sueño de las hojas
nocturnas, la noche en que se encuentran
los muertos, los metales, las raíces,
y tantas primaveras extinguidas
que despiertan en cada primavera.

Pablo Neruda



Aquelles dues flors que hi ha posades

al mig del caminal,

qui és que les hi deu haver llençades?

Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flores no estan pas tristes,

no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistes

posades a morir, mes sense dol.

Joan Maragall


¡Qué paz, cuando en la tarde misteriosa,
abrazados los dos, sea tu risa
el surtidor de nuestra sola fuente!

Mi corazón recojerá tu rosa,
sobre mis ojos se echará tu brisa,
tu luz se dormirá sobre mi frente...

Juan Ramón Jiménez
















Hi havia un jardí a l'indret on havien crucificat Jesús i dintre del jardí un sepulcre nou on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació i el sepulcre es trobava a prop, van depositar-hi Jesús.


de l'evangeli de Joan


Ets un jardí tancat germana meva. esposa, un jardí tancat, una font segellada
Desvetlla't tramuntana i vine migjorn, bufa sobre el meu jardí i que s'escampin els seus perfums
que entri el meu estimat al seu jardí per assaborir-ne els fruits saborosos
He entrat al meu jardí germana meva esposa, a collir la meva mirra i el meu bàlsam
a menjare la meva bresca i la meva mel, el meu vi, la meva llet
embriagueu-vos d'amor

Càntic dels Càntics


Com la terra fa créixer la brotada i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor Déu farà germinar la justícia i la lloança davant de tots els pobles.

del llibre d'Isaïes


En el jardí de Déu, cap cedre no el sobrepujava, cap savina no es podia comparar al seu brancatge, cap plàtan no era semblant a una sola de les seves branques: 
cap arbre del jardí de Déu no l’igualava en bellesa.

del llibre d'Ezequiel


¿Quién eres, lector, que lees mis poemas dentro de cien años?
No puedo enviarte ni una sola flor de esta abundancia de la primavera, 
ni un solo rayo de oro de esas nubes.
Abre tus puertas y mira fuera.
De tu jardín floreciente coge los fragantes recuerdos de las flores 
que desaparecieron cien años atrás.
En el gozo de tu corazón has de sentir el gozo vivo que cantó una mañana de primavera, enviando su alegre voz a través de cien años.

R. Tagore



dimarts, 10 d’abril de 2018

Delta del Llobregat


Un delta és l'acumulació de sediments que transporta un riu , formant en la seva desembocadura una plana humida i normalment deliciosa.

El Llobregat que neix en un vessament d'aigües fresques i sorolloses al nord del Berguedà, després de passar llepant els peus a Montserrat, ha passat que la civilització i sobretot la indústria li ha acabat prenent  la seva identitat... És per això que la recuperació i embelliment del seu delta  és el deure que teníem tots plegats de tornar al riu el que era seu i que li havíem pres sense consultar. 

És una descoberta ser a tocar dels avions entre petits aiguamolls i canals, veure marxar el sol marcant en la llunyania la terra que no ha fet malbé el ciment, veure ocells que hom normalment no veu, arribar a una platja protegida i des dels miradors adonar-te que estàs a mig camí del riu i del mar... 

Una petit regal , dels que m'agraden de tant en tant.










Glòria Vendrell i Balaguer

dimarts, 3 d’abril de 2018

Veintisiete de marzo



Resulta muy extraño que no estés después de casi cinco años acostumbrados a tu presencia silenciosamente elocuente

He aprendido a ser paciente con tus sufrimientos que no han sido pocos
He aprendido a desear la hermana muerte como un bien preciado y hermoso para ti
He aprendido el valor de lo pequeño
He aprendido a ser agradecida
Pero sobretodo, he aprendido a quererte gratuitamente, sin más

Ha sido muy fácil quererte
Ha sido muy fácil cuidarte y arroparte ,a pesar de algunos momentos complicados
Ha sido muy fácil andar contigo el último tramo
Ha sido muy fácil estar a tu lado hasta el último aliento sin sobresaltos

Me ha gustado acariciarte  las mejillas entumecidas y curarte la calvicie siempre herida
Me ha gustado preguntarte cada día "¿cómo estás abuelete?" sabiendo que me dirías "mal"
Me ha gustado asearte, curarte los pies, darte besos sin fin y consolarte cuando te sentías una carga
Me ha gustado abrazarte al morir

Me ha alegrado verte amado por nietos y pequeños biznietos
A nadie le ha pasado por alto tanto mimo y tanto amor
Me ha alegrado que me hayas hecho sentir como una hija

Es verdad que te extraño enormemente
Es verdad que entre pasillos voy recordándote cuanto te quiero
Es verdad que estás en el alma de todos...

Pero también es verdad  que se han abierto  las puertas del cielo
Tú y yo lo sabemos


" Con misericordia eterna te quiero, dice el Señor tu Dios " ( Vigilia Pascual del 2018)




divendres, 23 de març de 2018

Santa Maria del Collell


A 13 km de Banyoles i a 20 d'Olot, en un terreny mig Pla de l'Estany i mig Garrotxa, Santa Maria del Collell és un santuari amb història:  El 780 el Baró de Cartellà va donar una petita extensió de terreny per construir-hi una capella, però va ser el 1483 quan segons la llegenda al pagès Miquel Noguer, agenollat resant davant l'ermita, se li va aparèixer la Marededéu. Hi ha una làpida al terra que indica el lloc de l'aparició.


El Collell que es va convertir en un gran centre de pelegrinatge, ha tingut usos molt variats, des de seminari, presó i centre educatiu fins avui en dia que és un complex format pel santuari, casa de colònies, campus esportiu, espai per a celebracions i hostatgeria.






El santuari actual , al costat de la nau gòtica  que aixopluga la làpida esmentada, és d'estil neoromànic. Es tracta d'un temple d'una sola nau, lluminós , ample i acollidor, malgrat el fred que hi fa dins. La maredéu romànica que presideix la nau afegeix un toc de color en l'entramall cromàtic que l'envolta. Una vista de la nau des d'on és ella, ofereix una perspectiva en consonància al que representa.

portada de la nau gòtica




Normalment els santuaris, especialment si són a la muntanya com aquest, tant si hom és creient com no, la veritat és que suggereixen coses minucioses, íntimes, pregones...





I és en aquesta pregonesa que ens hi hem trobat, absorts per l'hivern que cueja amb ràbia, ruixats per l'Esperit que bufa com vol, xops de muntanya, amarats per la nuesa dels arbres, immersos en les "Benaurances" 

 Glòria Vendrell i Balaguer
març del 2018