Claustres

Són suggerents perquè els envolta el llenguatge del misteri, ¿ Qui no ha visitat el claustre d'un monestir o de qualsevol església, i encara que sigui per escasses dècimes de segon, no s'ha sentit transportat a una altra època? A un àmbit diferent? A un espai desconegut?

En qualsevol cas, la veritat és que hom s'hi troba a gust contemplant-lo i vorejant-lo. Per una estranya raó un s'hi sent com a la casa que mai hauria de deixar. És com endinsar-se en el que ens és propi, com capbussar-se en l'oceà de la història que viu en les pregoneses.

Normalment els claustres i el silenci són una mateixa cosa. No hi ha cartells que el demanin el silenci, ni ningú que renyi com a les biblioteques quan es trenca, però la veritat és que gairebé ningú gosa fer-ho. El silenci respectuós s'imposa. Hi ha quelcom de sagrat en aquesta absència de brogit: és l'eloqüència de l'ànima.

I no hi ha claustre sense pou o sense font. Acostuma a ser una font petita, un doll d'aigua recurrent i constant, un degoteig que acompanya, que compassa i que mai dorm. És aigua de Vida.

El murmuri de l'aigua posa en relleu que el claustre no és un espai mort ni inhòspit, posa en evidència la necessitat subtil i originària que tenim del "Paradís", expressat en totes les cultures de manera diferent, però en tots els casos evocador del desig íntim de repòs de l’intel·lecte, de l'anhel ocult de plenitud corporal i del prec del cor que clama incessantment el que li manca.

A vegades em passa que trobo més delícia en trobar un claustre que no esperava, que no pas en entrar en un del que ja en tenia coneixença. Ve a ser quelcom semblant a trobar en la memòria oculta emocions inefables i bells secrets inexplicables.

Els capitells esculpits en la pedra amb motius i escenes variades, em recorden que el claustre no és aliè, ni al què em passa, ni al què estimo, ni al què em fa patir, ans la contrari, la pedra segella la realitat concreta, que és la meva, però que viu a la par de la dels altres.

Dic això perquè el claustre, que és una successió d'arcs enllaçats tenint en cadascun d'ells esculpida una escena diferent, doncs que és com la vida de cadascú , que té les pròpies i úniques escenes, però que no les vivim pas sols ,sinó els uns al costat dels altres, oberts en un desplegament d'arcs que en el seu conjunt és harmònic i bell, malgrat que el capitell concret pugui ser fosc, obscur o il·legible.

I per últim dir que no hi ha cap claustre cobert, tots deixen veure el cel, tots permeten alçar la mirada amunt i respirar, tots mostren l'exterior. Cap claustre es replega sobre si mateix. És la seva gràcia.

Un claustre tapat talla tota possibilitat de connexió i de transcendència. Si ens entestem en escapçar els processos vitals que ens acompanyen al llarg de la vida i reduir-los al silenci somort, a la pedra i al capitell, sense cap altra perspectiva, haurem perdut l'oportunitat que se'ns brinda de percebre la certesa d'una realitat que ens sobrepassa, però que a la vegada ens acarona, ens aixopluga i ens abraça.

Són un reclam i una crida i un misteri ben interessant els claustres

Glòria Vendrell i Balaguer

gener del 2018