dimecres, 8 de novembre de 2017

No té preu


Quina sort tenir-vos, saber que sou aliens a tot el què passa, mirar les vostres carones i saber amb certesa que és possible un altre món.

M'agrada ser prop vostre, ser la vostra iaia, explicar-vos contes i cantar cançons... M'agrada quan sona el timbre i us sento pujar per les escales... m'agradarà molt tornar-te a veure, però aquest cop al mig de tots!

No té preu veure-us felices i rialleres trafegant amb la cuineta o fent d'infermeres del besavi o pintant cargols de colors...

No té preu veure't feliç al costat de l'avi preguntant-li coses de futbol, coleccionant cromos i demanant-me contes inacabables que et pinten els ulls de llum...

No té preu veure el teu somriure encara que sigui sense so, prémer les teves cuixetes grassones i besar les teves galtones arrodonides i tendres...

No té preu que la petita pantalla em faci arribar la teva veu cridanera i rematadament divertida i adonar-me del teu nasset arremangat i dels teus ulls mirons...

Al món està tot molt fosc, molt lleig, molt capgirat... Els grans tenim molts maldecaps que vosaltres no enteneu encara ...i no sabeu com me n'alegro de que sigui així!... al costat vostre tot resta en silenci, ocult i adormit... Feu possible el més difícil, tot ho feu més planer i més bonic...

El que ens envolta és ple de dolors molt llargs que necessiten solucions, però em passa que sovint les trobo en la calma petita que brolla de les "tortugues Ninja" , de les princeses Disney, dels taurons vermells que persegueixen peixets que s'amaguen en un foradet, dels esquirolets anglesos i del foradet de la galta que s'amaga darrere el xumet.

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada