Valle de Ansó


El valle de Ansó és la vall més occidental de la Jacetania, limita amb el valle navarrès de Roncal, amb el Bearn francès i amb el valle de Hecho.

Ansó és un poble típic del pirineu aragonès , però el que paga de debò la pena és la capçalera de la vall, acostar-se fins al bosc de Zuriza , que és una vall dins de la vall que a la vegada es desplega en dues d’altres d’origen glaciar.

Des de Zuriza doncs, hom pot caminar on li vingui de gust perquè un cop allà, res té desperdici. Avui nosaltres hem agafat la ruta que va fins el coll “de Estribiella” i “el Achar de Alano” sense cap intenció més que la de gaudir d’un nou dia de paisatges preciosos , de caminar uns quants kilòmetres per fer gana i d’acomiadar-nos de l’últim dia a les muntanyes. ; De manera que tot i que no hem arribat a cap de les fites tradicionalment establertes en el mapa , sí que hem fet un mos prop del pas de Tachera i hem sigut prou feliços als peus del “Achar”... una preciositat feréstega i solitària com poques!

Pel camí hem trobat un ramat d’ovelles amb les marques del pastor ben evidents i no he tingut més remei que recordar-me del meu “Bon Pastor” a qui pertanyo... “Jo sóc el bon pastor, conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi (Jn 10)”

També ens hem acostat al bosc de Gamueta , al qual s’hi accedeix des del refugi de Linza. Ha sigut però un encontre ràpid i fugisser, carregat de records tendres i adolescents. No teníem temps d’anar fins el mateix lloc on vam fer acampada lliure fa molts anys amb les meves germanes i els pares, però la vista de l’entorn que ubico perfectament en la memòria, m’ha emocionat, ho confesso. 

El que passa és que llavors l’aigua brollava de tot arreu ( ara no) , saltirona i fresca com res. No oblidaré mai la sensació de tenir-la a la cara al matí quan m’hi rentava les lleganyes de la son, ni les estrelles llambregant al cel sobre la tenda de color marró, ni les vaques que de bon matí es van posar a menjar herba al nostre voltant i ens van obligar a posar-nos ben al mig de la canadiense perquè no ens fessin mal amb les banyes, ni l’herba flonja i condescendent que ens resguardava de la nit i de les pors de la mama.... m’agrada tornar als llocs anys després i trobar-los bells de nou i recordar-los amb tendresa.

Achar de Alano. Coll de Tachera



al fons coll de "Estribiella



coll de Tachera



bosc de Gamueta
Al vespre, a la nostra última nit a Hualdeenea d’Iblizieta, ens reunim per resar les vespres: “A prop està el Senyor dels qui l’invoquen sincerament” ...encara sort que Ell ve sempre amb mi i no fa com les muntanyes que es queden.


Glòria Vendrell i Balaguer
25 agost del 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa