Venbariarismes

La cobla pren cadires, en el bullici de la plaça afinen les tenores, els tibles, els flabiols i els tamborins ... Sembla que ningú estigui al cas, però al cap de no res, amb el curt refilar del flabiol i un ràpid retoc de tamborí, ja hi ha algú que s’aixeca ... primer ho fa sol, després dos, després tres agafats per les espatlles... i els peus que no paren i el cos que dringa...i és que en un tres i no res ja s’ha fet la rotllana, ja s’alcen les mans, ja hi ha un cap que compta...el compàs binari marca els dosos i els tresos...les bosses i els jerseis de tothom són al mig... I després la cobla puja el to i les mans s’alcen en triangles de punxa i els peus que puntegen i el salt curt primer i el salt llarg després que la tenora l’anunciï... i amuntttt.....i el contrapunt... i després de nou el salt curt abans del darrer compàs de la darrera tirada dels llargs... els més petits ara entren, ara en surten, ara s’empaiten, passen també pel mig... La cobla toca el darrer acor

A 626 metres damunt del nivell del mar , al costat d’Igualada i de santa Margarida de Montbui, hi ha un entorn històric i natural de primer ordre. Ja hi havia estat feia anys, però sempre és un plaer retornar a llocs ja visitats, perquè hom s'adona de que encara que a priori no ho sembli, tot canvia. Sempre dic que si més no, el que segur sí que canvia és l’ull que mira, l’avui que contempla i l’ara que sempre és únic. Doncs això, com si de bell nou fos, m’ha mostrat la seva serena bellesa un conjunt arquitectònic dels segles IX i X i un entorn fantàstic :  Una torre de vigilància erigida el 987 en temps de la repoblació de la muntanya, de base rectangular però amb angles arrodonits, parets gruixudes i fondes finestres. S’alça com un atent i poderós sentinella sobre la plana formada per la conca d’Òdena....Estic convençuda que ens ha vist arribar. L’ermita és una preciosa mostra romànica orientada a orient. No es nota que l’espandanya sig

En aquell cau fosc tot era incert. Els corrents humits de tant en tant la desestabilitzaven i li semblava que es precipitaria en un abisme sense fons, però en realitat el fons no es veia... mirar-lo li produïa vertigen... i si mirava en direcció contrària al fons, la negror continuava, però era d’una textura diferent, era una foscor continguda, aturada... com si quelcom li barrés el pas... no se’n sabia avenir, no sabia quina mena de lloc era aquell on vivia. No tenia gens clar des de quan era allà i en el cas de que algú ho hagués fet, tampoc sabia qui l’havia dut fins allí.... Tot i no tenir paraules, sí que tenia veu, la notava regurgitar dins les seves diminutes i absents entranyes. A vegades en la calma, la veu s’obria pas amb sigil·li i cridava des de dins preguntant si havia algú, si havia més coses, si havia res de diferent amb qui poder establir contacte.... i cridava amb totes les forces que tenia, que eren moltes malgrat la seva aparent insignificança... Per