Venbariarismes

Durant molt de temps el pla de Beret va ser lloc de pas obligat entre l’Aran i el Pallars Sobirà. Avui en dia ha quedat per a l’esquí a l’hivern i quan acaba la temporada de neu, per a gaudi de molts. Lloc obligat de pas ha deixat de ser, però continua sent d’obligada visita. El pla com a tal és preciós per les vistes de les muntanyes a les dues bandes, de l’Aran i de la Noguera, cims altíssims del parc nacional d’Aigüestortes i sant Maurici o del parc natural de l’alt Pirineu. És magnífic també per la seva amplitud, per l’aigua que discorre pel seu llit verdós, pel “menhir de la pèira arruja” que sembla indicar el lloc on neix la Noguera Pallaressa, per l’altre pedra dels “uelh deth Garona”,que marca l’existència d’antics centres funeraris que podien també haver estat utilitzats durant l’Edat de Bronze. Es diu també que el pla ha estat durant temps i temps lloc de trobada de bruixes i fetilleres i que el diable emergia de l’infern a la terra per la pedra dels uelh deth

" Cantaré a Déu un càntic nou"... Així ha començat el dia amb el càntic de Judith dels laudes i la veritat és que ha estat del tot encertat.  Hem decidit tornar al salt del Pish i al pla de les Artiguetes per poder tornar a gaudir del lloc que és deliciós i per les vistes imponents del massís de la Maladeta , abans d’arribar-hi.  El Pirineu sempre és nou, la naturalesa és viva, la llum és diferent cada hora i cada moment, l’aigua que salta de la cascada és sempre corrent i inesgotable, la vista del massís varia depenent del dia i de l’instant etc, però sobretot és l’ull que mira el que actualitza perquè és sempre canviant , concret, lligat a l’ara i a l’avui.... passa amb totes les coses i amb les persones que estimem, que mai són iguals... és per tot això que és veritat que “el càntic d’avui és un càntic nou” Després del poble d’Arròs i vorejant el riu Varradòs s’arriba al pla de les Artiguetes i al salt del Pish conformant ben bé l’epicentre de la vall d’A

De petita que tenia ganes de la vall de Ruda, solament que abans no sabia com es deia. Solament sabia que m’embadalia contemplant-la quan baixàvem el port de la Bonaigua amb el seat 850 primer i amb alguns altres després i ja més gran, amb el Paco, amb els fills, amb amics.... era un deute pendent que per fi s’acompleix. Pel que fa al temps, la setmana està sent moguda... aquests primers dies ens espanta de bon matí per les boires, però després el sol llueix de valent i tot ho fa créixer. Venint de Viella, el camí surt de Baquèira, deixant a ma esquerra el port de la Bonaigua. Es pot anar amb cotxe per pista forestal fins ben enllà. Es passa ben aviat pel pontet de Ruda i s’arriba fins el pont de Locampo. A partir d’aquí hem començat el camí. El desnivell des del pont de Locampo és de més de 700 m. però com que no és pronunciat i com que el camí va fent com qui no vol, la veritat és que ha estat molt fàcil i sobretot molt i molt i molt bonic. M’agraden els boscos

La vall d’Astau , a prop de les Bagnères de Louchon i final d’etapa del “tour” quan aquest ve del “ Peyresourde”, ha estat tota una descoberta . Malgrat que ha començat el dia amb boires, des de les granges d’Astau i a mida que hem començat a caminar, el sol ha anat plantant cara i s’ha imposat si o si, per a alegrança de tots. Molta gent però també molt verd, molta roca i sobretot molta molta aigua, a dojo i arreu. Després de deixar enrere les vistes de les “ granges d’Astau”, les muntanyes tornen a obrir-se, eixamplant-se en forma de regal. Després d’uns 450 m de desnivell continu en ascensió i després d’un petit descens, gairebé de sobte apareixen en aquest ordre : el refugi d’Oo, la cascada i el llac. La vista de les tres coses ensemblada és un autèntic galanteig als sentits. Dés d’allà hem anat fins l’Hospice de France. Avui restaurant, bar i refugi , però alienat amb l’hopital de Benasque, en el seu dia havia estat hospital de debò. Apareix

termes de Bagnères de Luchon Bagnères de Luchon és un típic poble francès amb aires senyorials i amb marcat accent turístic. La població és coneguda especialment per les seves termes que es remunten a l’època romana i per la seva estació d’esquí ( Súperbagnères a 1800 m) una de les més importants a França. Si anem als orígens cal dir que s’han trobat vestigis arqueològics que la situen al 2000 aC, i que deu el seu nom precisament als romans, que la van batejar amb el nom de “ llixon” que vol dir “ deessa de les aigües”. Les edificacions i els boulevards vuitcentistes aporten un tret de distinció amable. No és un poble rústic ni típic de Pirineu en el seu sentit estricte, però hom s’hi troba a gust. Deu de ser perquè està acoixinat entre bells cims i belles muntanyes. En el passeig central Allées d’Etigny que és ple de floristeries, terrasses per a prendre alguna cosa i descansar i botigues de tota mena, hi treuen cap grans mansions construïdes entre el XII i el XVIII

Bossòst és un poble de la vall d’Aran , a peu del Garona, a cavall entre terres catalanes i franceses. Està emplaçat per damunt dels 700m, al començament de la muntanya de Casteras. Si hom hi vol trobar el poble antic, s'ha d'enfilar una mica, camí de les ermites de sant Joan Crisòstom i de sant Cerat. Arran de riu el que hi trobem és la part relativament moderna on hi abunden les botigues , de cara al veí francès. Es tracta de botigues un pèl eclèctiques, perquè hi podem trobar des de cistells de rovellons i productes de la terra, fins a  paelles gegantines i vestits de sevillanes. Per la vessant nord de la muntanya de Bossòst hi serpenteja  la carretera que va a Bagnères de Luchon. La frontera  ( el pas del Portilló) és a tocar, però abans ens delecta amb un bosc magnífic de pins, avets i faigs, que si a l'estiu s'engalanen de verds, a la tardor es converteixen en un esclat de color. Així doncs, el poble aranès, flanquejat per muntanyes ben altes, guarnit amb

P   rop de tu tot és millor I    quan passa temps t'enyoro R  emors contínues em venen al cap I    és que enamores N  o sabré mai com pagar-te E  l bé que em fas U  n altre estiu de nou esperant-me Glòria Vendrell i Balaguer juliol 2015

No sempre has sigut com ara abans has estat petita i abans tancada i abans irreconeixible i abans fulla i abans tija i abans llavor i abans terra i aigua Però no et malfiïs que tornaràs a ser petita i tancada i irreconeixible ni tan sols fulla ni tija ni llavor solament i de nou terra i aigua Les aparences són tènues, tèbies, enganyoses i fugisseres...  Al capdavall , potser ara no t'ho sembla, però sempre passen Glòria Vendrell i Balaguer juliol del 2015

Rosa Gallart Julià ´ L'altre dia mentre planxava unes estovalles que eren de la meva iaia Roseta i que tot just acabo de recuperar, em sentia orgullosa per la feina feta netejant-les de les grogors del pas del temps i lliurant-les dels forats inevitables per l'ús i les rentades. Em semblava tocar quelcom sagrat. Sagrat perquè pertany a la memòria dels que m'han precedit i això sempre és  inefable. Si les estovalles  eren de la iaia que va néixer el 1900 i pensant que deurien formar part del seu aixovar de núvia, doncs era fàcil pensar que el que tenia sota els vapors de la planxa era un tros de lli més que centenari.  L'arqueologia oficial gaudeix amb les troballes històriques de grans mires. La meva petita arqueologia no te pretensions universals, però goso dir que em va embargar una emoció semblant a la que he sentit tantes vegades quan he visitat monuments o ruïnes de prestigi i reconeixement  internacional. Tinc altres coses de la iaia que conservo