El país que no tenia princesa
La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir.
Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa.
L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons:
- Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa!
- Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara de xocolata! .... no veus que jo tinc la pell molt fineta!!!!
Sant Jordi que vigilava tot el que passava, li va dir a l’Agnés:
- No pots pas ser princesa Agnés. És veritat que ets molt bonica, que feia molt de temps que no veia una noia tan guapa i refinada, però per ser princesa, cal tenir “ cor de princesa” i tu no el tens, perquè una princesa de veritat no hauria refusat el petó amorós de la cuinera, encara que li embrutés la cara ....ho sento, però em sembla que ja pots marxar.
I l’Agnés va marxar tota trista i avergonyida.
La segona noia que es va presentar al castell per ser princesa, no era tan guapa com l’Agnés, però portava uns rínxols d’or i un vestit tan elegant i esplendorós, que tots van quedar bocabadats en veure-la entrar. Es deia Magalí.
Igual que l’altra vegada, Sant Jordi la va convidar a passar tot un dia al castell, per saber si tenia “cor de princesa”. Ella, presumida i creguda va pensar a dins seu: “ és clar que sóc una autèntica princesa. Només cal veure’m !”
Però aquella mateixa tarda, un jardiner del castell va pregar a la Magalí que l’acompanyés, perquè l’ajudés a recollir les flors més boniques, per portar-les al senyor Feliu que estava malalt , des de feia molts dies i no podia sortir de casa seva...
- Ai no, no!!!! ¿No veus que si surto al jardí, les fulles i els troncs i les punxes de les flors, m’esgarraparan els vestits? ... ni t’imagines que valuosos que són!.... i a més a més se’m despentinarien els meus bonics rínxols d’or... au vés! per qui m’has pres?
Sant Jordi que ho va sentir, li va dir a la Magalí, que ella tampoc tenia “ cor de princesa”, que les princeses havien de tenir més bell el cor que els vestits. I la noieta se’n va anar tota trista i avergonyida, igual que l’Agnés.
Van passar molts dies i no trobaven cap princesa de veritat, unes per una cosa i altres per una altra, però cap era una princesa de debò!.... però vet aquí, que un dia, mentre Sant Jordi estava pensatiu, cavil.lant totes aquestes coses, mentre passejava pels camins que donaven la volta a la ciutat, va sentir una veueta que cantava una cançó molt dolça. Era una nena, enfilada dalt de tot d’un arbre.
- Que fas aquí bonica? Com et dius?....
- Jo?.....mmmhhhh..... res. ......Canto. Cada dia vinc aquí a cantar.... ah, el meu nom? .... sí, em dic Celina
- I per què cantes? I per què vas descalça i amb la roba tan estripada ?
- Doncs canto.... no ho sé..... deu de ser perquè estic contenta. ... sí sí ! És per això! Pujo dalt de l’arbre i miro el meu país : la gent, els ocellets, els arbres, el sol quan es pon darrera de les últimes cases... i m’agrada tant el meu país!.... vaig descalça perquè se m’han trencat totes les sabates de pujar als arbres.... ah! i la roba?... no me n’havia adonat de que estés tan estripada.... quin cap que tinc!
Sant Jordi es va adonar de aquella noieta era l’autèntica princesa que feia temps que estaven buscant. “Aquella sí que tenia cor de princesa!
A partir d’aquell dia la Celina va ser la princesa del país, i com que tenia “cor de princesa”, tothom la va estimar sempre, molt i molt .
I sant Jordi se’n va anar lluny, a buscar nous països i a buscar noves princeses.
Glòria Vendrell i Balaguer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada