Venbariarismes

Naturgalicia.blogspot.com Erich Fromm " El miedo a la libertad" (...) Aún cuando la libertad le ha proporcionado ( al hombre)  independencia y racionalidad, lo ha aislado y por lo tanto lo ha tornado ansioso e impotente. Tal aislamiento le resulta insoportable y las alternativas que le ofrecen son, o bien rehuir la responsabilidad de esta libertad, precipitándose en nuevas formas de dependencia y sumisión, o bien progresar hasta la completa realización de la libertad positiva, la cual se funda en la unicidad e individualidad del hombre. (...) Su existencia le plantea al hombre un problema que es esencialmente humano : al tener conciencia de si mismo como de algo distinto de la naturaleza y a los demás individuos, al tener conciencia-aún oscuramente- de la muerte, la enfermedad y la vejez, el individuo debe sentir necesariamente su insignificancia y pequeñez en comparación con el universo y con todos los demás que no sean "él". A menos que pertenezca

Ascens al Carlit Havia una vegada un camí  i una boira que no es desenganxava... i una penombra ataronjada... i unes flors que alegraven... i punts de parada que feien enllaminir... i floretes petites a la vora de l'aigua... i cabirols que miraven... i un poltre petit ... havia una vegada un camí que tornava i al retorn un jardí  Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2014

estany de Trebens He passat moltes vegades a la teva vora i sempre em sorprens tal vegada arribarà un dia en que tota l'aigua s'escoli endins però quan  això passi, si és que passa, espero haver-ne guardat tanta en la retina dels ulls que solament em calgui aclucar-los per sentir-la remorejar dins estany del Castellar Tot l'any que esperes les galanteries que t'has guanyat  sense fer res d'especial per ser tan preciós no sé si és la neu que mai vol abandonar-te del tot o és la roca vermellosa que espurneja quan el sol vol o és la pedra que t'envolta o el verd a joc... no sé que és el que tens però el temps prop teu s'allargassa lentament en minuts i segons que no es compassen com la resta de les hores Estany de Les Dugnes No et pensis que ho saps tot en cada minúscula part de la teva aigua que transcorre riu avall també hi ha una minúscula part meva i tu no ho saps estanys del Carlit Per més que hi

Crist Rei de Font Romeu A tocar del cel de Font Romeu, amb els braços oberts de banda a banda,  com si volés fer seu el que ja ho és m'agrada més no veure't la cara  de moment en tinc prou amb el rastre que deixes,  amb les obres que mostres...  ja arribarà el dia. Casa de Font Romeu La fantasia no té cabuda en el consumisme  una paret vella i atrotinada , malgrat no surti en les guies,  pot ser bonica si hi passes Porta de Mont-Lluís La història deixa petjades que a vegades no tenen res a veure  amb el que pretenien ser les petjades són lliures, les emocions són etèries,  les percepcions sempre independents i sublims  Muralla de Mont -Lluís Si no vols entrar per on toca, pots fer-ho per altres llocs les entrades no estan amagades  solament cal aixecar el vol. Torre de la muralla de Mont-Lluís Et trobaré onsevulla que vagis, et buscaré fins trobar-te, remenaré la terra, enderrocaré les pedres, arriaré les veles, abaixaré l

Pic Carlit En el cim he pensat coses petites . El vent amb rufagades fredes les ha fet volar  i se les ha endut no sé a on. La flor groga ja hi era abans que jo. llacs del Carlit Com que t'has fet tan petit allà baix , si no fos pel color que et distingeix,  quasi que no et veuria. M'he despistat entre tanta bellesa, però no et preocupis que la llunyania no és prou llarga per amagar-te El Lanós des del Carlit És llarg i sinuós com una serp que dorm en la roca gelada i esquerpa. Si no és des del cim, no se'l pot veure Com esquitxos, com petons, com si el pulmó s'obrís  i deixés anar el que li sobra...  però es tanca de nou, no fos que se li escapés tot el que té dins... i un regueró de blaus s'ha escampat per la terra Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2014

Rebusco i remiro entre les fotografies que tinc i em costa d'escollir-ne una entre mil. Algunes són meves  i altres són les que vaig arreplegant perquè m'agraden. I el cas és que si m'ha costat triar-ne una de cada, és perquè totes les trobo boniques. Aparentment tot sempre és igual :  arriba la primavera pletòrica, segueix l'estiu ardent, continua la tardor sinuosa i acaba el fred hivern... però això és el que sembla perquè en realitat en hi ha prou amb una estona  perdent-se entre fotos de flors, de muntanyes, de fulles marronoses, de bolets i de neus blanques, per adonar-se de que sempre hi ha un tret distintiu, un detall inadvertit, una olor quasi impercebtible, una cara oculta, un desig furtiu... I el millor de tot : quan creus que una fotografia és insuperable, n'arriba una altra de millor!... Així és la vida, una sorpresa continua, un camí, un desig que creix i que no defrauda.  Hi ha a qui no li sembla que les coses siguin així, però si una ta

sant Ramon Al meu poble entre dues muntanyes, se li ha tornat la pell ataronjada pel continu alè del sol.  Al meu poble entre dues muntanyes , l'han protegit amb els camins. Al meu poble entre dues muntanyes se'l veu de lluny, però a les seves ermites , a  una sí i a l'altra no... i és estrany perquè sant Ramon és Montbaig diuen... i en canvi sant Antoni  no ... Al meu poble li han dit i li han cantat, li han escrit i li han inscrit, li han lliurat i ens ha lliurat... El meu poble  no sé si és petit o gran, lleig o bonic, però sí sé que entre dues muntanyes dorm...  Fa tan de temps que ho fa que ningú no sap si van ser primer elles al principi o ho va ser el meu poble sense nom. Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2014

La vidriera hermosa que te separaba ha sido abierta la has cruzado discreta pero solemnemente dejando atrás nuestras pupilas  empañadas de emoción Te hemos visto cruzar las lindes  acariciarlas, besarlas… Al pasar has mostrado cuán pequeños son nuestros ojos cuán escasas las flores cuán vacías las sillas cuán ridículas las miradas Tu cuerpo , cada vez más pequeño no ha ido al compás de tu espíritu ,  que se ha ido engrandeciendo hasta no caber en ti. Miro  despacio una y otra vez y escucho en ese espacio abierto y no oigo otra cosa que el susurro del Magnificat  que se repite sin cesar acompasado:  “ porqué ha mirado la pequeñez de su sirvienta,  desde ahora todas las generaciones me llamaran dichosa…  porque su nombre es santo” Sin duda que el cielo no es ningún lugar como tal pero de cualquier modo no sabes cuanto te agradezco, que nos lo hayas mostrado. Glòria Vendrell i  Balaguer Pentecosta  2014

Al petit Pol que encara plora de tant en tant, perquè se li ennuega la cullera abans de posar-se-la a la boca, a la Meritxell vergonyosa i a l’Israel recelós, al David bonic que omple el menjador amb el seu somriure de sol, a l’Iker bessó del David que també omple el menjador amb la seva tossuderia, al Lucas rosset, a l’Iker galtones, al Darío que mai para quiet i que s’ha fet estimar molt, al Biel tan sentit, al Joan tan content, a l’Aitor i al Sergi trapella, al Víctor bonic i a l’Eitan mimós, a l’Eloy que s’ha fet gran a poc a poc, al César que mai té la cadira contenta, a la Maria de rínxols dolços , a la Dàmaris que té fixos a la carona els foradets de la simpatia , a l’altre Joan que és feliç com un gínjol, a la Júlia que no és gens amiga de la forquilla, al Ramón tan simpàtic, al Martin tan gran i al Xavi petit... Cada dia aconseguiu convertir la rutina en aventura i la inèrcia en il·lusió... i si em deixeu que us doni un consell, doncs que no perdeu mai la innocèn