Venbariarismes

La madoninna de Roberto Ferruzzi Del Joan Pau Inarejos i Vendrell : Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador. La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat. El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor

www.mirada.es Els carrers eren plens de gom a gom, malgrat la crisi. Llums de colors, estrelles tentinejants, angelets inexpressius, Pare Noels amb campanetes, botigues engalanades amb cintes brillants, música nadalenca que s’escapa per sota de les portes estenent per les voreres una catifa ensucrada i grisosa... i algun que altre pessebre discret darrera un aparador. Aquest és l’espectacle mentre algú que ni compra, ni té, ni expressa res perquè ja no té esma, ni escolta música enganxifosa , ni pretén engalanar res... al so de les campanetes llunyanes i a la vista d’altres estrelles, assegut entre cartons pudents, pensa per un moment que aquell nadó de bolquers protagonista de les Festes, va haver un dia que potser sí que havia tingut alguna cosa a veure amb ell... En un tres i no res, tot es fa fosc i en la quietud més solemne li sembla veure algú que ve... que li estén la ma, que el besa i que l’acarona amb tendresa ... Glòria Vendrell i Balaguer Desembre d

  "Et dono gràcies perquè has ocultat aquestes coses als savis i intel·ligents i les has revelat als senzills" Mateu 13,25  I en la nit del misteri hem cantat, les antigues cançons de la mula i l'infant i els tres Reis i l'estrella. I oferíem la nit amb els ulls i les mans Miquel Martí Pol "Hazme noche ,el poeta de estas almas despiertas que contemplan maravilladas la luz de las estrellas " Rabindranath Tagore Quan vinguis m'agradaria preguntar-te , saber muntanyes de  coses ,  veure el final del fil prim que s'allargassa al meu davant i que m'estira... però en tinc prou si et quedes molt a prop nostre Glòria Vendrell i Balaguer

www.maristmusig.org.aug Hi ha dones i homes de política, homes i dones d’esport, homes i dones de ciència… Cadascun d’elles i d’ells marquen el calendari de la seva vida amb tèmpores diverses... Doncs per a mi que sóc dona de fe, ha arribat un temps ric, dens i prenyat de significat : l’advent, el temps de l’esperança.  Així doncs comencem l’any litúrgic amb “l’espera “. Però no és una espera resignada, ni amorfa, ni indiferent, ni “acomodada” ni “perquè toca “. És una espera viva i tensa, unida al desig de les coses valuoses, de les realitats que ens vesteixen per dins i no pas per fora. La clau està en el “ desig”. En la mida que aquest és fort i creix, en la mateixa mida l’espera es torna més de debò i sobretot més gratificant i significativa. Ja fa uns quants segles que deia Sant Agustí, que si existeix la set, que forçosament ha d’existir aigua que l’apagui , el poeta R. Tagore parlava d’una flauta senzilla de canya que esperava ser omplerta de música , la natur

blog.grr.es A d’ahir que et vaig conèixer B de bellesa que s’insinua C de clos D de dolor que crema E d’esperança que no falla  F de fortalesa en la tempesta G de gust de mar H d’hermètic i d’hermenèutica I d’Ismael J de juliol al Pirineu L de lilà del jardí que cuides M d'un mas que no oblido N de nosaltres NY de nyaps inevitables O d’orelles que sempre escolten P de pedres amigues Q de quimeres R de rius d’aigües dolces S de sal que preserva de la destrucció T de terra humida de pluja U d’ulls que miren el que no es veu V de Vida plena X de xop de penes Z de zel per tu d’ençà que et vaig conèixer Glòria Vendrell i Balaguer novembre 2013

www.conocemundo.es Quan es va obrir la finestra el primer cop, van volar per l’habitació uns quants papers que estaven sobre l’escriptori , els quals van quedar sota el llit desordenats i amagats de la resta de coses. L’escalf nocturn del llit encara impregnava els mobles i els objectes de l’estança, però amb la segona ventada sobtada, les ales de la finestra van espetegar contra la paret amb violència. Ningú no podia protegir el lloc perquè eren hores de ningú, així que en aquest segon obrir i tancar de finestra, quan es van trencar els vidres en trossos grans i menuts, van acabar de volar els papers que quedaven sobre l’escriptori així com els llibres ,els discos , els vídeos , els CDS ... L’escalf va abandonar l’habitació empès pel vent que irrompia amb una força creixent. Coixins, roba de llit i les coses que pesaven menys van formar petits remolins sords i fugaços. En cada obrir i tancar de finestra, que ara ja no tenia vidre, cruixia la fusta i grinyolava el que

L'hivern passat no hi eren. Tan sols eren record d'una tardor anterior. Però han passat moltes coses entre les fulles i la seca paret : han sorgit llavors noves, que esplendoroses ( cada any més) han vessat  i han omplert  les teulades i el jardí.  La gama cromàtica és com un ventall que s'obre a poc a poc i sense pressa  A la primavera hi va ser el verd vigorós i tendre.   A l'estiu el verd intens assolellat Ara és el temps del roig No tothom el veu el jardí i les fulles. És un secret poc compartit. Tot i que jo no les planto són ben meves,  perquè sóc jo qui les miro  i diuen que en la mirada hi és tot ! És l'esguard càlid que treu cap de bon matí tenyint de roig tot el que troba.   Les meves fulles no passen comptes, no em jutgen, no pregunten res... són sempre a la vora, al tast, al perfum, a l'espera d'una nova tardor. Està a punt de venir qui les arrenca fins l'any que ve. Gairebé mai tinc temps d'acomiadar-les.

Mar de precioses ombres  d’ombres del matí que es lleva prop de tu tu que et confons amb les ones ones de plata plata de sol sol de migdia migdies de tu que vius esperant a la sorra  sorra tòrrida de llum de la llum que es veu des de la meva finestra de la finestra que sospira pel desig del mar... Però el mar s’amaga del sol del sol del capvespre del capvespre gandul... Mar de precioses ombres d’ombres secretes i geloses de tu Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2013

dibuix de la Montse Vendrell i Balaguer La Maria castanyera tenia dins del seu cistell un munt de castanyes rodones i lluentes, però d’entre totes elles, n’hi havia una de petitona que s’havia guanyat totes les simpaties de la nostra castanyera. Li deia que a ella no la vendria mai, ni a la plaça ni al mercat ni a cap lloc, de tan bonica com era !! La petita castanyeta contenta que contenta, però a les altres castanyes no els hi feia gens de gràcia tot plegat: - Carai! Perquè ha de ser ella la preferida !!! no hi ha dret !!! que té ella que no tinguem nosaltres ?  La mala maror va anar en augment fins el punt de que una nit mentre la castanyeta petita dormia dins el cistell, totes les altres van decidir que a l’endemà, quan la Maria Castanyera anés a la muntanya a collir més castanyes, que sense que ella se n’adonés, que la llençarien del cistell per no veure-la mai més... així ja no n’hi hauria de preferides !!! I així va ser : en un revolt del bosc, al co

Amb la festa de Tots Sants i la Commemoració dels fidels difunts, el que tenim són dues festivitats unides per la tradició, arrelades en festes i costums ancestrals. Anem a pams: Per una banda, cal dir que la Castanyada era un antic àpat funerari. Les castanyes es menjaven en família amb una cerimònia de culte que estava amb relació al culte als morts. Hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori. Com que normalment amb la tardor arribava el fred (sobretot abans) sobre el s. XVIII, les castanyeres van anar sortint pels carrers oferint castanyes torrades. S’hi van afegir també els moniatos (producte típic de la tardor) Pel que fa als panellets, se sap que servien d’ofrena funerària i que se servien en l’àpat que se servia després de la mort d’un familiar. Des de l’antiguitat, tots els canvis en les estacions suposaven també un canvi de comportament en les societats ramaderes i agrícoles i això afavoria reflexions familiar

www.imagui.com He begut de moltes copes el vi a vegades ha estat agre però és veritat que el glop que ha entrat esquerp sovint ha caigut dins com gota dolça. De tant en tant, quan menys ho penso, l’agredolç pren formes variades pren rostre en totes les coses i em costa distingir entre el vi bo i el que no Ahir a la nit, amb el pes de les hores passades vaig pensar d’embriagar-me però aquest matí, al llevar-me amb la vista posada en les teulades emblanquinades per la nova llum, he llançat la copa que esclafida lluny de mi ha deixat escapar tot el beuratge Em quedo sola esperant la darrera copa que ha de venir. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2013

colores en la vida_Nedyalko Ivanov/planetagris.net Bernanos , novelista, assajista  i dramaturg francès , preocupat per la psicologia humana, pel que fa a la pugna entre el bé i el mal i entre la fe i la desesperació, va dir alguna cosa semblant a això : un enterrador que tingui fe no cal que vagi de color negre. Pot dur qualsevol color, perquè duu dins seu tots els colors de la vida. Si matem això, matem l'última esperança de la humanitat.... Plantem cara doncs a la uniformitat, al pensament únic, a la filosofia de moda, a la tendència dominant, a la inèrcia, al devenir absurd... encara que totes aquestes coses aparentment semblin formar part dels colors de la vida, en realitat , si aconseguim despertar de la letàrgia present, ens adonarem amb sorpresa de que totes elles en realitat són negre intens. Sentia dir fa pocs dies que en el món en que vivim cal fer la "tasca de l'escombra", ´que és la tasca de qui neteja, de qui desfà nusos, de qui possibilita la

Ha plogut sobre les teulades de casa meva i en cada forat petit hi ha penetrat una espurna de foscor tèbia i tímida, però decidida a quedar-s’hi. S’ha tenyit el cel d’un groc- vermell que desconeixia. Des de la balconada de casa em sento una mica perplexa per l’espectacle i em quedo muda a l’espera del que hagi d’esdevenir. La lleu tenebra es manté en el seu lloc i no vol marxar, malgrat els meus intents desesperats per foragitar-la i malgrat l’escletxa de llum que vol trencar la fosca groguenca i vermellosa. Com que no hi puc fer res, espero darrera la finestra de la balconada, una mica en secret, no sigui que la pluja gelosa vingui a buscar-me a mi també.  I en el transcurs de les hores adormides pel soroll de la pluja que cau sense treva, també m’acabo adormint, somiant que em faig amiga de l’aigua ... malgrat que la foscor tèbia i tímida no abandona mai els forats petits de les teulades, arriba un moment que en els meus ulls clucs hi brilla la llum de l’albada

Al bell mig de la serra d’Ensija-Rasos de Peguera, hi ha un racó bellíssim que fa olor de bolets sempre, però a la tardor inexcusablement . És lloc familiar per tradició, però també veí, del santuari de Queralt, del “Camí dels Bons homes” , de l’antic castell de Guillem de Berguedà, un dels grans trobadors catalans que va escriure bells versos d’amor, de la “Font del Bou “, del “ Pi de les tres branques”... Així doncs, a l’ombra dels Rasos de Peguera, a la capçalera del riu Demetge, trobem Espinalbet, format per un grapat de cases i masies disperses. El santuari de Santa Maria de Corbera, amb antecedents romànics, tot i que la construcció actual és del s. XVII, dóna nom a la serra, domina i corona l’entorn. Als peus del santuari , un parell d’esplanades contigües, enquadren el paisatge de tal manera, que s’hi experimenta a la vegada, el recull i a llunyania. Les vistes precioses del baix Berguedà, Montserrat, La Mola i la serra de l’Obac semblen a tocar de nosa

" Contemplad a Jesucristo. No ideas abstractas que secan la cabeza " PAPA FRANCESC Em vaig quedar enganxada a aquestes paraules pronunciades pel papa Francesc , precisament el dia de Sant Francesc, a Assís. Trobo que és una frase trencadora i plena de sentit, precisament en la nostra època que ha posat la raó per sobre de tot. Nosaltres que passem pel sedàs de la ciència tota cosa, per tal de poder-la donar per bona, no deixa de resultar-me del tot interessant pensar en el què vol dir. Lluny de trobar respostes encertades cent per cent ( no ho pretenc), m’aproximo amb respecte a la frase pronunciada pel papa Francesc, amb la intenció de que sigui ella mateixa la font d’inspiració... He pensat moltes coses, he cregut trobar moltes imatges... havia decidit fer un escrit sobre tot el que volia dir “ contemplar Crist”...  Però m’ha passat que després d’aproximar-m’hi, de pensar-hi i de donar-hi voltes, m’he adonat gratament de que fent això, m’al

www.de motivos.com Eren molt joves quan van començar; des d’aquell dia a la terrassa del bar de la riera,després de galantejos, de cançons d’estrelles i de petites seduccions, amb llum als ulls i amb els nervis propis del moment, no se sap massa com, però van saber que s’estimaven... molt o poc, ho havia de dir el temps i la maduresa! Contra tot pronòstic es van donar la ma i es van prometre amor etern ; i tímidament van passejar el seu amor pels carrers i carrerons del seu poble, entre carícies i petons. També eren molt joves quan es van casar, joves de tot però amb el cor i la casa oberta, passés el que passés. Inexperts de tot però amb les mans a punt per aprendre el que calgués, amb moltes immadureses per a tot, però amb un desig gran de que fos per sempre. I van arribar els fills a poc a poc, sense demora però sense pressa. Al mig de l’enrenou en que s’havia convertit la casa, de tant en tant, quan el temps i l’economia ho permetien, se n’anaven sols per retro

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Acropora_latistella_(Table_coral).jpg " Los periódicos nada dicen de la vida silenciosa de los millones de hombres sin historia que a todas horas del día y en todos los paises del globo se levantan a una orden del sol y van a sus campos a proseguir la oscura y silenciosa labor cotidiana y eterna, esa labor que como las de las madréporas oceánicas echa las bases sobre que se alcanzan los islotes de la historia (...) Esa vida intrahistórica silenciosa y continua como el fondo mismo del mar, es la sustancia del progreso, la verdadera tradición, la tradición eterna, no la tradición mentira que suele ir a buscar al pasado enterrado en libros y papeles y monumentos y piedras " Unamuno : " La tradición eterna "

Dibuix del Lluís Inarejos i Vendrell En una vorera del carrer,en un foradet minúscul , al costat de l’escola del poble, hi vivia el cuc Ernest. Feia molt de temps que hi vivia i com que era tan petit, ningú mai se n’havia adonat de que estava sempre sol. Cada matí es posava al costat del foradet de l’entrada de casa seva per veure com arribaven els nens i les nenes amb les seves motxilles a l’escola. Havia de tenir molta cura , no fos que si treia massa el cap, l’aixafessin ! Un matí d’aquells en que el cuc Ernest mirava des del foradet, després que s’haguessin tancat les portes de l’escola, va sentir algú que plorava...  Assegut a la vorera hi havia un nen amb el semblant ben trist... - Què et passa alguna cosa ? – va preguntar una mica temorós el cuc Ernest El nen va alçar el cap per veure qui li feia aquella pregunta i es va quedar totalment sorprès de que fos un cuc qui li parlava... - Els cucs parlen ???????.... no ho hagués dit mai! no ho sabia!!!

fotografia de l'Anna Bosch Va córrer com l’aigua , llit avall del riu, sense deixar que ningú la destorbés, sense ni mica de por, sense adonar-se de les marques que li anava deixant a la pell, la pedra. Va estimar amb pressa, com l’aigua fresca que es despenja, sense tastar el glop, sense tocar el fons, sense fer-se idea de l’amplada de les ribes que la contenien. Va saltar enjogassada de banda a banda i de dalt a baix, sense saber massa, sense ningú, sense parar-se a pensar s’hi ho podria. Però igual que l’aigua del riu,  va arribar a la vora on totes les coses descansen, on les gotetes lliscant es fan u amb la mar que abraça. Va ser l’hora de la pau i que no de la calma. Glòria Vendrell i Balaguer setembre del 2013

www.naciodigital.cat Tot eren nervis el primer dia d’escola; però no nervis de patiment , sinó nervis d’emoció i d’impaciència. Tot era a punt : la bata ratllada, la motxilla , l’agenda de colors, l’entrepà petit de pernil dolç i formatge, la bosseta amb el recanvi de roba, la jaqueta d’entretemps i les bambes noves grogues. Era precisament pel fet de tenir-ho tot a punt, que semblava que els minuts s’allargassaven... Amb regust de llet encara a la boca, va sortir de casa amb la pressa de les coses noves... el carrer era un enorme preparatiu ; era com si el món sencer s’hagués confabulat secretament, per estar atent en aquella anada matinal a l’escola. A vista d’ocell deuria semblar un reguitzell de colors llampants que s’adreçaven a un punt comú. De tots ells, per a la petitona i per a la seva mare, n’hi havia un que brillava més que tots, tot i que això ho deurien pensar tots els nens i nenes i tots els pares i mares. I com qui no vol s’hi van trobar entre rialles i p