Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

TRENS

Imatge
Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies... I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu. Em fascinava veure arribar i marxar els trens i m’embadalien les columnes de fum que sortien d’entremig de les rodes de ferro, sempre rectes, sempre segures, sempre senceres... Recordo també, quan anys més tard, els meus pares em port

Temps de colors

Imatge
imatges de tardor a Matarranya , cedides per  l'Anna Bosch Hi ha temps per a colors de tota mena :  a la primavera cridanera, a l’estiu calent del sol, al hivern  de fred blanquinós... i  també a la tardor amarronada.   I és que la tardor arriba, com qui no vol, amb castanyes i moniatos, amb panellets i bolets,amb molses fent catifes i amb olors de colors que es passegen pels carrers i per la pell. Venen reculant des de les muntanyes, els vermells i els marrons. I tot ho impregnen i tot ho abasten, els  veiem o no. Abans que caiguin les fulles i deixin el tronc despullat a l’espera de nous dies, elles ens mostren l’última de les seves cares, si cap, la més bonica, no fos que les oblidéssim en la grisor de tantes  mans atrafegades i de tantes feines que no acaben mai. I el cas és que gairebé totes acaben al terra, trepitjades o escombrades, barrejades amb deixalles , trencades i fetes malbé fins desaparèixer... pobretes, si ho sa

Més que literatura

Imatge
Anècdota interessant ...   e n un castell anglès on sovint es celebraven sopars literaris, un dia l’amo del castell que era un actor formidable, després de recitar de memòria els textos que els presents li demanaven, es va dirigir a un mossèn que estava callat feia estona: - digui’m vostè que vol que reciti després de molt insistir, el mossèn li va demanar que recités el salm 23... acte seguit, el senyor del castell , amb molta solemnitat va començar a recitar: “ el senyor és el meu pastor no em manca res, en prats de herba fresca etc etc... quan va acabar, tots els presents van aplaudir-lo vivament. El senyor del castell es va tornar a dirigir al mossèn: - faci’m  ara el favor de recitar-lo vostè el salm, que veiem que està tota l’estona molt callat. Després de insistir molt, perquè el mossèn estava avergonyit i no gosava, al final es va posar dempeus i el va recitar tot sencer, d’una manera senzilla. Quan va acabar ningú va aplaudir i es va produir un silenci.

Anys i Anna

Imatge
Encara que el temps passi, hi ha coses que no passen           " Me convertiré en un  aire delicado para acariciarte seré las ondas del agua cuando te bañes y te besaré y te besaré sin descanso. En las noches de huracán, cuando la lluvia rumoree en las hojas, oirás desde tu cama mi susurro y mi risa brillará en el relámpago" Rabindranath Tagore

pedraforca bon dia

En Guillem ha arribat a casa

Imatge
Conte participant  en el concurs de FEDECATA. " Lactancia  y crianza" Autora : Glòria Vendrell i Balaguer Il.lustracions : LLuís Inarejos i Vendrell  Tot era enrenou a casa del Genís i la Mariona. Feia un parell d’hores  que havia arribat un nou membre a la casa.  Es deia Guillem i tenia els ulls ben oberts. Mentre el papa Genís havia anat a comprar algunes coses i la mama Mariona endreçava la roba del petitó, una colla de personatges contemplaven en secret i  embadalits,  al nouvingut: -           Ooohhhhhh que n’és de bonic ! -           I de grassonet ! -           Mira quines galtones ! -           Oooooohhhhhhhhhhhhh!  Quan es va  fer de nit, tots els nostres personatges, com que no es podien adormir per l’emoció del  naixement del petit Guillem, es van  adonar de que el menut ja feia estona que  plorava, i  el pitjor era, que semblava que ni el pare ni la mare no se n’havien assabentat. -           Hem de fer alguna cosa pobrissó! -  es deien els uns als altres La sen

¡Sé feliz!

El treball que dignifica

Imatge
Treballem, diem, perquè ho necessitem per a viure, i està clar que per a viure necessitem diners.  D’acord, però , per a VIURE, què necessitem?... El que vull dir és que normalment associem el treball a la remuneració, i no sempre és així,pot coincidir o no coincidir. El treball no hauria de ser una càrrega. Forma part de la mateixa naturalesa humana. Per a VIURE, el necessitem.  L’oci i el repòs estan en funció del treball , no són valors absoluts, no s’aguanten per si mateixos. Descansem perquè treballem i necessitem fer-ho. Treballar ens dignifica, ens fa persones, ens fa participar de la Creació. Si hom te la sort de treballar en alguna cosa  que li és grata, te una sort immensa, però encara que treballem en una cadena de muntatge,en una centraleta de telèfon, hores i hores,  o en qualsevol cosa que no ens sembli  atractiva, sinó més aviat el contrari... en qualsevol cas i sempre, hi ha un nucli de veritat en el treball que no podem obviar : el sol fet de posar-se en mo

Les obscures pregoneses de l'avarícia

Imatge
¿ cómo es posible que tú creas no cometer agravio contra nadie, cuando lo encierras todo en los fondos insaciables de tu avaricia, y defraudas a tantos y tantos ? avaro es el que no se contenta con lo necesario y ladrón el que quita lo suyo a otros. ¿Y tú no eres avaro ni ladrón, si estás apropiándote de lo que se te dió solo a ti, para que lo administrases? Si llamamos ladrón al que no viste a un vestido, ¿ vamos a llamar de otra manera al que no viste a un desnudo, pudiéndolo hacer ? El pan que tú retienes es del hambriento. Los vestidos que guardas en tus arcas, son del desnudo. El calzado que se pudre en tu casa es del que va descalzo. San Basilio

Tots Sants del 1983

Imatge
El Joan pau petitó   " Mi corazón sintió tu llegada,  como la noche siente la venida de la primavera. Mis canciones, como abejas,  siguen por el aire un rastro fragante,recuerdo de ti, y zumban alrededor de tu timidez, ansiosas de su escondido tesoro. Cuando la frescura de la aurora decae en el sol;  cuando al mediodía, el aire pesado voletea bajo y el bosque se queda silencioso, mis canciones vuelven a su colmena, con sus lánguidas alas, espolvoreadas de oro" Rabindranath Tagore