Venbariarismes

La nit de Nadal ens ha deixat la iaia   " La muerte es el instante en el que, por una fracción infinitesimal de tiempo, la verdad pura, desnuda, indudable, eterna... penetra en el alma"   Simone Weil

   Video del  LLuís  

-Vens a la meva vora?- em preguntes i jo no se que respondre’t,  perquè no sé qui  ets tu i no sé on és la teva vora. -Seu al meu costat i pensem junts- em demanes I jo no sé que dir-te, perquè no sé que vols que pensi -Vine i fem un volt, que veure’m el que ens envolta- insisteixes Però jo tinc recança de tu,  perquè la teva veu té el mateix to, que moltes altres -Queda’t i reposa, que quan descansis ,  ja tornaré a visitar-te- em dius I  jo no sé si esperar-te,  perquè no tinc clar que vulgui tornar-te  a veure. A vegades no sé si el que espero ho espero si el que desitjo ho desitjo, si el que vull ho necessito si tinc o crec tenir-me... Llavors em dons la ma i em mires la prems amb la teva, sense dir res i jo et miro i ens mirem i res més, ni preguntes ni respostes, res de res De tu sí que em refio Glòria Vendrell i Balaguer Novembre del 2010

Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies... I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu. Em fascinava veure arribar i marxar els trens i m’embadalien les columnes de fum que sortien d’entremig de les rodes de ferro, sempre rectes, sempre segures, sempre senceres... Recordo també, quan anys més tard, els meus pares em port

imatges de tardor a Matarranya , cedides per  l'Anna Bosch Hi ha temps per a colors de tota mena :  a la primavera cridanera, a l’estiu calent del sol, al hivern  de fred blanquinós... i  també a la tardor amarronada.   I és que la tardor arriba, com qui no vol, amb castanyes i moniatos, amb panellets i bolets,amb molses fent catifes i amb olors de colors que es passegen pels carrers i per la pell. Venen reculant des de les muntanyes, els vermells i els marrons. I tot ho impregnen i tot ho abasten, els  veiem o no. Abans que caiguin les fulles i deixin el tronc despullat a l’espera de nous dies, elles ens mostren l’última de les seves cares, si cap, la més bonica, no fos que les oblidéssim en la grisor de tantes  mans atrafegades i de tantes feines que no acaben mai. I el cas és que gairebé totes acaben al terra, trepitjades o escombrades, barrejades amb deixalles , trencades i fetes malbé fins desaparèixer... pobretes, si ho sa

Anècdota interessant ...   e n un castell anglès on sovint es celebraven sopars literaris, un dia l’amo del castell que era un actor formidable, després de recitar de memòria els textos que els presents li demanaven, es va dirigir a un mossèn que estava callat feia estona: - digui’m vostè que vol que reciti després de molt insistir, el mossèn li va demanar que recités el salm 23... acte seguit, el senyor del castell , amb molta solemnitat va començar a recitar: “ el senyor és el meu pastor no em manca res, en prats de herba fresca etc etc... quan va acabar, tots els presents van aplaudir-lo vivament. El senyor del castell es va tornar a dirigir al mossèn: - faci’m  ara el favor de recitar-lo vostè el salm, que veiem que està tota l’estona molt callat. Després de insistir molt, perquè el mossèn estava avergonyit i no gosava, al final es va posar dempeus i el va recitar tot sencer, d’una manera senzilla. Quan va acabar ningú va aplaudir i es va produir un silenci.

Encara que el temps passi, hi ha coses que no passen           " Me convertiré en un  aire delicado para acariciarte seré las ondas del agua cuando te bañes y te besaré y te besaré sin descanso. En las noches de huracán, cuando la lluvia rumoree en las hojas, oirás desde tu cama mi susurro y mi risa brillará en el relámpago" Rabindranath Tagore

Conte participant  en el concurs de FEDECATA. " Lactancia  y crianza" Autora : Glòria Vendrell i Balaguer Il.lustracions : LLuís Inarejos i Vendrell  Tot era enrenou a casa del Genís i la Mariona. Feia un parell d’hores  que havia arribat un nou membre a la casa.  Es deia Guillem i tenia els ulls ben oberts. Mentre el papa Genís havia anat a comprar algunes coses i la mama Mariona endreçava la roba del petitó, una colla de personatges contemplaven en secret i  embadalits,  al nouvingut: -           Ooohhhhhh que n’és de bonic ! -           I de grassonet ! -           Mira quines galtones ! -           Oooooohhhhhhhhhhhhh!  Quan es va  fer de nit, tots els nostres personatges, com que no es podien adormir per l’emoció del  naixement del petit Guillem, es van  adonar de que el menut ja feia estona que  plorava, i  el pitjor era, que semblava que ni el pare ni la mare no se n’havien assabentat. -           Hem de fer alguna cosa pobrissó! -  es deien els uns als altres La sen

Treballem, diem, perquè ho necessitem per a viure, i està clar que per a viure necessitem diners.  D’acord, però , per a VIURE, què necessitem?... El que vull dir és que normalment associem el treball a la remuneració, i no sempre és així,pot coincidir o no coincidir. El treball no hauria de ser una càrrega. Forma part de la mateixa naturalesa humana. Per a VIURE, el necessitem.  L’oci i el repòs estan en funció del treball , no són valors absoluts, no s’aguanten per si mateixos. Descansem perquè treballem i necessitem fer-ho. Treballar ens dignifica, ens fa persones, ens fa participar de la Creació. Si hom te la sort de treballar en alguna cosa  que li és grata, te una sort immensa, però encara que treballem en una cadena de muntatge,en una centraleta de telèfon, hores i hores,  o en qualsevol cosa que no ens sembli  atractiva, sinó més aviat el contrari... en qualsevol cas i sempre, hi ha un nucli de veritat en el treball que no podem obviar : el sol fet de posar-se en mo

¿ cómo es posible que tú creas no cometer agravio contra nadie, cuando lo encierras todo en los fondos insaciables de tu avaricia, y defraudas a tantos y tantos ? avaro es el que no se contenta con lo necesario y ladrón el que quita lo suyo a otros. ¿Y tú no eres avaro ni ladrón, si estás apropiándote de lo que se te dió solo a ti, para que lo administrases? Si llamamos ladrón al que no viste a un vestido, ¿ vamos a llamar de otra manera al que no viste a un desnudo, pudiéndolo hacer ? El pan que tú retienes es del hambriento. Los vestidos que guardas en tus arcas, son del desnudo. El calzado que se pudre en tu casa es del que va descalzo. San Basilio

El Joan pau petitó   " Mi corazón sintió tu llegada,  como la noche siente la venida de la primavera. Mis canciones, como abejas,  siguen por el aire un rastro fragante,recuerdo de ti, y zumban alrededor de tu timidez, ansiosas de su escondido tesoro. Cuando la frescura de la aurora decae en el sol;  cuando al mediodía, el aire pesado voletea bajo y el bosque se queda silencioso, mis canciones vuelven a su colmena, con sus lánguidas alas, espolvoreadas de oro" Rabindranath Tagore

(...) per què el silenci és el lloc més adequat per a l'oració i la pregària? per què el silenci és la matriu fecunda de la paraula? tal vegada, perquè és condició de l'escolta i de la proximitat ?... els rius més grans són els més silenciosos. El silenci, és efectivament, un exercici de sortida i d'accés. De sortida del que tapa i d'accés a la serenitat i a la calma. De sortida del soroll i de les notícies tòpiques i insignificants i de troballa de les engrunes de l'excel.lent. (...) aquest silenci que acompanya i que consola és la primera paraula (...) " pau i bé" ( salutació franciscana), no són conceptes abstractes, sinó l'expressió que al.ludeix al mateix que tota paraula de la mare-xiuxiueig amorós- amb la qual s'embolcalla el nadó ,a tota paraula silent  i ubiqua de l'amic i també acollidora, i a la paraula del mestre : com es podria ensenyar sense acollir ?   (...) la paraula fa d'abric i el text és com el teixit, si és bo acaro

Li vaig sentir a dir fa uns anys a un professor, i sovint hi penso : “Com li podem explicar a un cec de naixement com és el color verd? A tot estirar, el millor que podem fer, és fer analogia. Si li donem una explicació física del color verd: “ un fotó que…” no li expliquem res.  Li podem fer tocar una peça de setí i preguntar-li quines sensacions té. Ell possiblement respondrà “ que és gratificant” que és suau” “ que és agradable al tacte” ... I li respondrem, que el que el color verd provoca en nosaltres , els que sí que veiem, és una cosa SEMBLANT al que ell percep, quan toca la peça de roba fina. Probablement el següent que faria el cec seria preguntar-nos: “ ah! Ja ho entenc! Llavors, quant pesa i com és de llarg el color verd ?” …. Es veu molt clar que són preguntes inadequades. Els colors estan fora de l’abast de percepció del cec.  D’una manera semblant, és com ens posem nosaltres davant de Déu : “ com és? “ “Com n’ és de gran?” “ Com n’és de bo? “ ................

 L'Apocalipsi  Si el mite en realitat el que fa, és donar forma als temes més sublims , obscurs i inefables de la realitat humana, en relació a tot allò que no te respostes clares i òbvies, està clar que Déu, que realment vol comunicar-se amb nosaltres, no té cap  problema en utilitzar els nostres esquemes mítics, per tal de revelar-se a nosaltres com un Pare amorós.  La realitat divina és tan radicalment diferent a la realitat humana, que la possibilitat d’una trobada és del tot impossible, si no fos perquè Déu ha renunciat al seu rang diví, i ha iniciat una kenosi en el nostre temps i en el nostre espai. Ell que no té ni espai ni temps, ha volgut, per amor, donar-se a conèixer, utilitzant el que era més fàcil per a nosaltres: assumint la nostra corporalitat i les nostres expressions. D’una altra manera no hagués estat possible.                      L’encarnació és una novetat i una bona notícia per a nosaltres però de la mateixa manera també és un risc :  1.

" Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar,  si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s'alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà. En ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d'aigua, com una font que mai no s'estronca "   Is. 58 9b-11   Quan les forces se m’acabin i quan en la son, els ulls es tanquin… vine caminant entre la nit: tapa’m, no sigui que el fred m’espanti massa, i no pugui alçar-me del llit cobreix el meu cos d’esperança i abraça’m amb llaços de lli Quan el verí del dubte i el fantasma del no-sentit, s’insinuïn des de la porta de la meva cambra tancada, obre totes les finestres que ignoro perquè pugui entrar el que no se, però que espero, i així no poder fer altra cosa, després de mirar-te i contemplar-te, que donar-te el meu equipatge pesat, i amb tot el meu cor, bes