Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

La nit de Nadal

Imatge
En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Joan 1,4-5

Pessebre de casa i de molsa.

Imatge
"I trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a una menjadora". LLc 2,16
Imatge
No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble, una gran alegria. " LLc 2,10
Imatge
"Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber" LLc 2,15
Imatge
"En temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient " Mt. 2,1
Imatge
"L'estrella que havien vist sortir,començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant " Mt 2,9

Nadal. El silenci de Zacaries

Imatge
Amb l’anunci del naixement de Joan Baptista, el seu pare Zacaries quedà mut durant un temps… Sempre em crida l’atenció aquesta mudesa sobtada. No sé ben bé que en diuen els grans exegetes al respecte, però jo en faig la meva relectura : Per una banda, penso que té a veure amb el pas de l’Antic al Nou testament. L’última paraula ja ha estat donada, ja no hi cap res més que el silenci. La paraula definitiva estarà en Jesús, que està apunt de venir al món. Ell és la Paraula definitiva. I per altra banda, dit això, i tenint en compte que el Nadal de debò, passa per l’experiència viscuda dins del cor, penso que el fet espectacular, de poder fer coixí a Déu mateix, dins la realitat personal de cadascuna de les persones, passa irremeiablement per la necessitat prèvia del silenci: Silenci, quan l’última paraula ja ha estat donada, silenci, quan ja no ens queden arguments , ni per a nosaltres ni per a res, silenci quan tot el que estava a les nostres mans ja ha estat fet i treballat,

Me basta

Me basta el silencio, cuando se torna denso. Me bastan tus manos llenas de tiempo. Me basta tu aliento de olvido, henchido de roca y de negro. Me basta una sola luz de lucero un solo deseo en el beso, un solo susurro en mis pliegues secretos, para saber que estás cerca para que crezca mi anhelo, para esperar de todas formas…. Me basta saberlo. Glòria Vendrell i Balaguer Desembre del 2009

Existeix una altra manera de fer servir la raó

Imatge
Las palabras del Señor, que hemos escuchado en el pasaje evangélico, son un desafío para nosotros, los teólogos, o tal vez, para decirlo mejor, una invitación a un examen de conciencia: ¿Qué es la teología? ¿Qué somos nosotros, los teólogos? ¿Cómo hacer verdadera teología? Hemos escuchado que el Señor alaba al Padre porque ha ocultado el gran misterio del Hijo, el misterio trinitario, el misterio cristológico, a los sabios y a los doctos – ellos no lo han conocido – y lo ha revelado a los pequeños, a los nèpioi, a aquellos que no son doctos, que no tienen una gran cultura. A ellos se les ha revelado este gran misterio. Con estas palabras, el Señor describe sencillamente un hecho de su vida; un hecho que comienza ya en los tiempos de su nacimiento, cuando los Magos de Oriente preguntan a los competentes, a los escribas, a los exegetas, el lugar del nacimiento del Salvador, del Rey de Israel. Los escribas lo saben porque son grandes especialistas; pueden decir enseguida dónde n

El Talante

Imatge
El sentimiento, estado de ánimo o talante, es una disposición espontánea pre-racional, un encontrarse, sin saber por qué, triste o alegre, confiado o desesperanzado, angustiado o tranquilo, en medio del mundo. El hombre adánico, o en situación de crisis,sin techo ni hogar espiritual, es el más propicio a entregarse a sus puros estados de ánimo. Por el contrario, el apoyo en una tradición, la seguridad, el descanso en una fe racionalmente justificada, la posesión de una firme concepción de la vida. convierten el talante en actitud, dan sentido a la vida,le prestan estilo... La actitud es pués un talante, no ya desnudo, sino informado y ordenado, penetrado de logos. J.L Aranguren

l'autèntica bellesa

Imatge
amo cada arruga que me da la vida, convencida de que la belleza no es una sala de operaciones, sino un equilibrio de vida. Pilar Rahola. La Vanguardia. 20-11-09

Estados de ánimo

Imatge
" no es mía esa tristeza que viene de vez en cuando al ánimo, ni esa alegría que me sorprende, como una detonación del timbre del teléfono.... Esos temples de ánimo, que van y vienen como hojas secas arrebatadas por los vientos de otoño, no traen nada nuestro y se llevan en cambio, del tiempo que nos pertenece, ese tumulto de posibilidades que comporta cada instante " EMILIANO AGUADO

La Poesía

Imatge
La poesía auténtica solo quiere ser comunicación, voz, canto, una inspiración por nada, un soplo de Dios, un viento... opera más sobre la vida, cuanto menos quiere operar. JOSÉ LUIS L. ARANGUREN

Tardor boletaire

Imatge

Otoño

Imatge
No para ver la luz que baja de los cielos, incierta en estos campos, sino por ver la luz, que del oscuro centro de la tierra, a las hojas asciende y las abrasa Francisco Brines

Vent en el vent

Imatge
Vent en el vent silenci en el silenci tot el que sé ho he après en un instant un sol instant, íntim, total de vida Ara la veu s'atarda per les ribes i tot de gent camina amb mi Miquel Martí Pol

Grandes cosas entendí

Imatge
Yo no supe donde entraba, pero cuando allí me ví sin saber donde me estaba grandes cosas entendí; no diré lo que sentí que me quedé no sabiendo toda ciencia trascendiendo. Sant Joan de la Creu

Mi alegría

Imatge
Que toda mi alegría es contemplaros y lo que me la quita es no gozaros Sant Joan de la creu

Mi amado

Imatge
Mi amado las montañas los valles solitarios nemorosos las ínsulas extrañas los ríos sonorosos el silbo de los aires amorosos Sant Joan de la creu Afegeix-hi un peu de foto mmmmmmmhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh........................ quasi ploro quan el veig

Fresca mañana

Imatge
De flores y esmeraldas en las fresca mañanas escogidas haremos las guirnaldas en tu amor florecidas y en un cabello mio entretejidas Sant Joan de la Creu

Decid

Imatge
Decid cielos y tierra; decid mares decid montes y valles collados decid viñas y mieses y olivares decid hierbas y flores, decid prados decidme donde está Aquel que hermosura y ser os da. Sant Joan de la Creu

la vida, como un interrogante

Imatge
La persona deberá interpretarse a si misma como un ser interrogado, y su propia vida como un interrogante. No es el individuo el que debe preguntar, sino que es la vida, la que formula las preguntas. Cada persona se puede descubrir a si misma, interrogada por las personas, pero aún cuando no haya nada ni nadie que le espere, aún en ese caso, la persona puede estar inmune a la desesperación, porque puede descubrir entonces, que hay un testigo invisible, que espera algo de él : Dios. VICTOR FRANKL

La persona no puede ponerse enferma, pero el hombre sí que puede enfermar.

Imatge
La dimensión personal o espiritual nunca enferma, y es ella la depositaria de la dignidad. Puede existir diverso valor personal, pero no dignidad diversa, ni siquiera en los casos de personas impedidas física o psíquicamente. También en estos casos la persona está intacta, y por tanto, permanece su valor absoluto. En el caso del enfermo psíquico, lo que se da es un bloqueo personal, pero no una despersonalización. La persona no puede ponerse enferma, pero el hombre sí que puede enfermar. La logoterapia siempre recurrirá a este núcleo sano, como punto de referencia para toda curación Ni siquiera las neurosis noógenas son enfermedades del espíritu : surgen de una carencia personal ( la ausencia de sentido) , pero no afectan al núcleo de la persona. VICTOR FRANKL

Contra el "biologismo" o el " fisiologismo"

Imatge
Para todo ser humano, aún en las condiciones más extremas de presión y de ambiente, es posible sustraerse a la circunstancia y distanciarse de ella. Lo que es la persona, lo es sobre su ser biológico,pero más allá de él, pués el verdadero ser del hombre comienza allí donde terminan, toda culpabilidad y fiabilidad, donde cesa toda determinabilidad inequívoca y definitiva. El ser humano, por tanto, es libre frente a las pulsiones biológicas y frente a la herencia genética. Por tanto, frente a sus impulsos, el " yo" no es marioneta, sino áquel que decide el impulso al cual quiere dar preeminencia : la persona es aquel ser que decide lo que quiere y quien quiere ser. Y si a alguien que ha obrado mal, se le disculpa y se exonera de su responsabilidad, en nombre de este determinismo conductual, en realidad se está atentando contra la dignidad de la persona, se le está eliminado el derecho a ser culpable, y por tanto, responsable de si mismo. Siempre posee el hombre un cierto espaci

El deseo de sentido

Imatge
El dinamismo más profundo del ser humano no es el placer ni el poder, ni la felicidad, sino el deseo de sentido. El deseo de poder y de placer , como fin existencial, solo se imponen cuando se ha frustrado el deseo de sentido. Y este deseo implica, no solo abrirse al encuentro del sentido, sino abrirse también al encuentro de áquel, con quien vivir este sentido. VICTOR FRANKL

La pobreza

Imatge
Se había sumergido en la pobreza,como se sumergen tierra adentro los hombres que cavan locamente, en busca de oro. Y es precisamente la calidad positiva y apasionada de este aspecto de su personalidad, lo que constituye un reto a la mentalidad moderna, en todo el problema de la persecución del placer. Ahí está precisamente, el hecho histórico, y ahí está junto a él, otro hecho moral, casi igualmente innegable. Es cierto que prosiguió en su carrera heroica y nada natural, desde el momento en que se fué, vistiendo su camisa de crin por los bosques invernales, hasta que en su misma agonía, deseó yacer desnudo sobre la tierra desnuda, para mostrar que nada poseía y nada era. Y podemos decir, casi con la misma honda certidumbre, que las estrellas, al pasar sobre aquel cuerpo enjuto y consumido, yaciendo sobre el suelo roqueño, pudieron (siquiera una vez en sus brillantes rodeos sobre el mundo de la humanidad que lucha ) contemplar a un hombre feliz. Sobre la vida de Sant Francesc d'Assí

La Casa llarga

Imatge
Hi ha coses, que de tan endins que hi són, no saps com explicar-les. Sovint tenen a veure amb coses viscudes i sentides, amb records que el temps no esborra, amb amors que arrelen amb força. Com més anys passen, i com més les miro, més m'adono de com les estimo. Encara que un dia, les parets caiguin ,continuarà essent la Casa de sempre, al bell mig de les vinyes, on m'esperaven l'avi i la iaia , les oques , el safareig amb joguines , el pou, i les tènues llums del capvespre... Les olors del bosc , el sol quan es pon , la remor dels arbres i les fragàncies de la tardor boletaire, es passegen pels plecs de la meva pell, des de fa tants anys, que han passat a formar part de la meva cambra, secretament oberta. Glòria Vendrell i Balaguer Enllaços : http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/2013/09/la-guerra-civil-la-casa-llarga.html http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/2012/12/la-memoria-que-us-dec.html

Si pots

Imatge
Estima, i si no pots, tingues bondat Accepta, i si no n'ets capaç, confia Busca la veritat, i si no pots, manté els ulls ben oberts Alegra, i si tot és molt difícil, acaricia Contempla, i si tot és gris sommia Somriu, i si no és possible, plora Pare LLimona

Caminar

Imatge
Mentre puguis caminar, camina Quan et facis gran, camina a poc a poc Si no pots caminar, agafa un bastó Però mai, mai, no t'aturis TERESA DE CALCULTA

La Naturalesa

Imatge
Cuando camines por la naturaleza, honra ese reino permaneciendo allí plenamente. La naturaleza existe en una quietud inocente, anterior al pensamiento. TOLKE

Saviesa

" el drama no és morir: és morir sense haver viscut" " La vida no és una cursa. és un viatge " " El que tú no veas los átomos, no significa que no existan" ( Chamalú) " Haz lo que puedas y fundamentalmente, celebra lo que tengas" ( Chamalú) " Quien no comprende una mirada, tampoco comprende una larga explicación" " hay tantas cosas para gozar y es tan corta la vida, que sufrir es una pérdida de tiempo" ( Facundo Cabral) " celebra la vida, que nada se guarda y todo te brinda"

El petit pardal

Imatge
La mare li va dir “bon dia Mireia!” , va pujar les persianes, va fer-li un petó a la galta i li va fer enrere els llençols. La Mireia que era una nena molt espavilada, es va llevar tot seguit, es va rentar , vestir , esmorzar i rentar les dents, i quan ja era apunt de sortir de casa, li va cridar l’atenció un desconsolat “ piu piu piu piu” ...que se sentia des de la finestra que donava a la terrassa. Un pardalet menut , amb la boca ben oberta, cridava la seva mama pardal, que el vingués a buscar. - deu d’haver caigut d’algun niu- va pensar la Mireia Després de mirar per tota la terrassa, pels balcons del voltant, per les finestres i els arbres que eren a prop, veient que no podia fer res pel trist pardalet, que encara no sabia volar, va decidir ajudar-lo. Així que de moment el va posar dins una caixeta tota farcida de cotó fluix, fins que tornés de l’’escola. Cada dia , totes les vegades que podia, la Mireia agafava el pardalet, se’l posava a les mans, l’insuflava el seu alè, pe

Gitanjali

Imatge
" creí que mi último viaje tocaba ya a su fin, gastado todo mi poder; que mi sendero estaba ya cerrado, que había ya consumido todas mis provisiones, que era el momento de guarecerme en la silenciosa oscuridad. Pero he visto que tu voluntad no se acaba nunca en mi. Y cuando las palabras viejas se caen secas de mi lengua, nuevas melodías estallan en mi corazón ; y donde las veredas antiguas se borran, aparece otra tierra maravillosa." RABINDRANATH TAGORE

Silenci

Imatge
El silenci fa més densos els records i més íntim el temps que ens és donat per viure'ls MIQUEL MARTÍ POL

La pau

Imatge
La pau és un espai tendríssim que es guanya, prou que ho saps, en solitari i es frueix amb el món per companyia MIQUEL MARTÍ POL

Nosotros

Imatge
En el silencio hay un espacio que no lo ocupa nada En el espacio está la nada como un huésped perpetuo de la casa Y más allá de la nada y del espacio nosotros hacemos el espacio y la nada JOSE ENRIQUE GARCÍA

Bajaste con el premio de una flor

Imatge
Bajaste de tu trono y te viniste a la puerta de mi choza. Yo estaba solo, cantando en un rincón, y mi música encantó tu oido. Y tú bajaste y te viniste a la puerta de mi choza. Tú tienes muchos maestros en tu salón, que a toda hora te cantan, pero la sencilla ingenua copla de este novato te enamoró; su pobre melodía quejumbrosa, perdida en la gran música del mundo. Y tú bajaste con el premio de una flor, y te paraste a la puerta de mi choza. RABINDRANATH TAGORE

Totes les coses valuoses estan protegides pel dolor

Imatge
DEL LLIBRE " EL CEREBRO DEL REY " DE NOLASC ACARÍN: " Gracias al dolor huimos de los agentes que pueden agredirnos, si no lo sintiéramos, al contacto con las llamas, moriríamos abrasados por el fuego. Sin dolor no nos importaría morir. La experiencia mental del dolor, puede ser el sufrimiento" A la llum de la cita d'aquest llibre, em venen al cap algunes consideracions que crec que són molt importants: M'adono que totes les coses valuoses estan protegides pel dolor. Les coses valuoses són a la vegada fràgils i necessiten de la nostra dedicació i atenció. Totes les parts del nostre cos, com més importants són, són també, més fràgils i més susceptibles de dolor. Les parts contingents del nostre cos, com les ungles i els cabells, són les úniques que no tenen terminacions nervioses capaces de produir dolor. No pas per casualitat, neixem amb dolor i morim amb dolor. No sé com serà el dolor de morir,però sí sé com és el de néixer. He tingut la "sort

La Belleza

Imatge
"Mientras se tienen cosas como el mar, las montañas, el viento, el sol, las estrellas, la luna, el cielo... no se puede ser completamente infeliz. Y aunque no tuviéramos todo ésto y nos llevarán a la cárcel, saber que existen todas estas cosas, que son hermosas, que otras personas se alegran con ellas libremente, tiene que servir siempre de consuelo." SIMONE WEIL

Cielo estrellado

Imatge
"Para mi no hay alegría más grande, que mirar el cielo estrellado en una noche límpida, con tal atención, que cualquier otro pensamiento desaparece; entonces se puede creer que las estrellas entran en el alma" SIMONE WEIL

La Porta petita del Castell dels desitjos

Imatge
L’Enric, el Tomeu i el Joel eren tres vailets que volien anar al castell dels desitjos. Havien sentit que dins del castell s’aconseguia tot el que un desitjava. El Lluís era el germà petit del Tomeu, i com l’estimava molt i es preocupava per ell, els va seguir pel camí, a distància, sense que s’adonessin. Al cap de moltes hores de caminar sota un sol feixuc, a dalt de tot d’un turó , van veure les punxes del castell dels desitjos. S’hi van acostar a poc a poc i van entrar dins, per una PORTETA MOLT I MOLT PETITA. Les parets eren blanques i molt altes, tan altes que no es veia el sostre, no havia cap moble, ni res penjat a les parets ,ni res de res. Solament havia una senyora velleta que els donava l’esquena . Els va donar les instruccions per poder aconseguir els seus desitjos, i després va desaparèixer : - Heu de posar-vos al mig de la sala, mirar cap a dalt i cridar ben fort, el vostre desig. Espero que sigui acomplert. Però hi ha una condició : penseu molt bé el vostre desig, perqu

Les Joguines avorrides

Imatge
Havia un país, on els nens i les nenes s’havien oblidat de jugar amb les joguines, perquè estaven molt capficats i capficades amb tota mena d’aparells electrònics, que s’havien posat de moda, ja feia temps. - Potser quan arribin les vacances, es tornaran a recordar de nosaltres- li va dir el cavall de cartró a la nina de cues- - Espero que sigui així, que jo ja m’estic rovellant!- va cridar, la bicicleta- - Si no em fan córrer aviat, les rodes em grinyolaran- va afegir el tren de vagons. Però van arribar les vacances i tot va seguir igual. Després van venir les festes de Nadal i les de setmana santa.... i tot seguia igual.... Les joguines avorrides van decidir anar a un altre país, on haguessin nens i nenes que volguessin jugar amb elles. - Segur que en trobarem algun!- van dir els peluixos tot convençuts Quan es va fer de nit, sense que ningú s’adonés, a poquet a poquet, d’una en una, totes les joguines avorrides, van marxar del país. Totes menys una. Va passar molt de temps. Nin

L'Elefant trapella

Imatge
Em van explicar un dia, que al bell mig d’una selva, hi vivia un elefant trapella, que quan s’avorria, començava a córrer i córrer, i com que era tan trapella, no s’adonava, que al seu pas tot ho aixafava i tot ho feia malbé, amb les seves potasses tan grosses. Els animals de la selva, quan sentien la remor de les seves passes inconfusibles... cames ajudeu-me! ...si tenien temps ,podien salvar-se de quedar esclafits sota les potes de l’elefant, però sovint, els derruïa els caus, els nius i els aixoplucs que havien anat construint amb tanta paciència, durant tant de temps. Amoïnats pel que els hi passava, van anar a veure al senyor Lleó, que és el rei de la selva , perquè els ajudés. - Jo no hi puc fer res- va dir el senyor Lleó- cada cop que he intentat d’apropar-m’hi per parlar-hi, m’aixeca la trompa amenaçadorament i me’n vaig amb la cua entre les cames.... bufa!!! Si que sóc el rei.... però és que ell és ....tan gran! ..... i tan gros!... Els animals van demanar ajuda als rinocer

El bosc en flames i el bosc feliç

Imatge
Al costat del poble dels follets feliços, havia un bosc també feliç. Era feliç, perquè dins d’ell hi vivien arbres de tota mena, plantes que feien olor, flors i floretes, molsa, pedres grosses i lluentes pel sol i un munt de coses boniques, que feia les delícies de tothom, especialment dels follets del bosc , que hi anaven cada dia, a recollir pinyes, bolets, maduixetes, mores i altres fruits .... també hi vivien tota mena d’animalons : esquirols, ratolins, conillets i llebres, pinsans, caderneres, pardalets, senglars, cucs de colors, serps, cargolins, abelletes juganeres, papallones i molts altres més... Però vet aquí, que a l’altre costat del bosc havia un altre poble : el poble dels murris morruts, que sempre estaven tristos i enfadats , i el cas és que mai sabien per què. I com que eren de mena així, els molestava molt veure com cada dia, els follets anaven al bosc i eren d’allò més feliços. Un dia d’estiu se’ls va acudir que si desaparegués el bosc, doncs que els follets ja

Camí

Imatge
A la llum no hi arriben, sinó aquells que ignoren la veu de tot, en un lent assalt al silenci MIQUEL MARTÍ POL

M'ha arborat la teva pau

Imatge
Vas cridar i clamar, i vas rompre la meva sordesa. Vas brillar i vas resplendir, i vaig foragitar la meva ceguesa Vas exhalar el teu perfum i el vaig expirar, i anhelo per Tu T'he gustat i tinc fam i set M'has tocat i m'ha arborat la teva pau AGUSTÍ D'HIPONA